El poeta i amic Eduard Sanahuja ens comentava fa uns dies la poca presència que té la poesia als mitjans de comunicació. Un poema, venia a dir, és una mena de text estrany que només treu el nas a les festes de Nadal i als recordatoris funeraris. Quina paradoxa! Un text que ensenyem perquè ens pot escalfar la vida, el fem aparèixer, sobretot, en presència de la mort.
De tornada cap a casa, pensàvem que l’Eduard té raó. I ens venien al cap les propostes per a l’acció que fa J. Lemke, un gran expert en l’àmbit de l’educació científica. Sobretot ens venia al cap aquella proposta que consisteix a explorar -també a la classe de ciències- el potencial de totes les formes de llenguatge, entre les quals la recitació d’un poema. Hi coincidim plenament. Fer ciència i fer poesia són dues maneres complementàries de buscar nous horitzons al mateix significat de les paraules. La poesia ha de fer-se present fem el que fem i ens expliquin el que ens expliquin, on sigui i qui sigui. Seríem una bona mostra de país sensible i culte si entre programa i programa o abans d’un TN, per posar dos exemples, poguéssim escoltar un poema ben llegit. Imaginem qualsevol dels drames bèl·lics dels quals rebem informació un dia i un altre. La recepció seria ben diferent si aquesta informació es complementés amb la lectura d’un poema. Per quin motiu? La resposta és ben senzilla: la informació s’adreça a la persona que vol saber, mentre que la poesia s’adreça a la persona que viu.
La poesia ens commou. Per això reivindiquem espais on pugui ser present, més enllà de les festes de Nadal i dels tanatoris. Però en una societat en què només cotitza a l’alça la informació que arriba amb l’embolcall de l’escàndol, commoure es confon amb impactar. Potser per això l’únic poema que hem pogut sentir darrerament com a ciutadans és aquell que tracta, no del pare, sinó de la mare nostra, i per on desfilen una a una totes les parts íntimes femenines.
No té cap valor la consideració que puguem fer sobre aquest poema. Això pertany a l’anècdota. El que sí que reivindiquem és que ara se’n puguin escoltar d’altres, d’altres poetes, tantes vegades com aquest ha aparegut en la pantalla. Per a molts, la lectura d’aquest poema representa un escàndol. Per a nosaltres, l’escàndol és que només tinguem accés a la lectura d’aquest poema.
