EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Fundació Noèlia

Passeges pel carrer ben amoïnat. Que si he d’entregar un treball i vaig tard, que si aquella amiga no m’ha contestat el whatsapp i a veure qui s’ha pensat que és, que si m’està sortint una panxa de cal Déu... I llavors et trobes un conegut, de casualitat. I preguntes com va tot, així, en general, no tant per una preocupació genuïna sinó per sentir un “Bé, anar fent”, neutre, i tot seguit contestar una cosa semblant i acomiadar-te amb un somriure.

Ho fem sempre, i la majoria de vegades ens funciona. Però hi ha cops que no. Preguntes “Com va tot?” i el que et contesten et deixa el cor glaçat. Et trobes en Xavi i se li humitegen els ulls perquè el nen li ha caigut dels gronxadors i ha petat de cap a terra i està en observació. O et trobes la Gemma i t’explica que el seu fill pateix d’esquizofrènia i com lluita per rescatar-lo d’un infern ple de deliris. Per això quan coneixes la història de la Noèlia t’adones que tot plegat és fràgil i a vegades cruel i molt injust. Perquè res deu ser pitjor per a una mare que et diguin que el teu fill té una malaltia minoritària molt greu, degenerativa, sense cura i sense recursos per a la investigació. Això és el que els metges li van dir un dia, el dia que nosaltres rondinàvem pel carrer amb cara de pomes agres preocupats per alguna tonteria.

Però la Noèlia no té temps per rondinar. Ella, un cop paït el cop, si és que es pot pair mai del tot, ha decidit lluitar i per això ha posat en marxa una fundació, la Fundació Noelia (Fundacionnoelia.org), amb l’objectiu d’aconseguir diners per al finançament d’un projecte d’investigació científica als Estats Units, per trobar una cura per a tots els nens que, com el seu fill, pateixen aquesta malaltia. Una malaltia degenerativa que ara mateix no té cura, que et pren la força a poc a poc i al final la vida. La Noèlia sap que ella potser no hi serà a temps, però això no l’atura per tirar endavant, per vendre polseres i picar a les portes d’una administració massa enfeinada en coses menys importants. No s’atura per enfrontar-se al pitjor i transformar-ho en un motiu per llevar-se cada dia i lluitar. Però no està sola, cada dia que passa ho nota. Per això aquesta nit, com cada nit, portarà l’Adrià a dormir i quan li faci un petó li dirà amb els ulls que tot està per fer i tot és possible.