05/08/2017

Mudança conceptual

2 min

Aquest estiu ens hem mudat de casa. No ha sigut del tot volgut, o sigui que ens hem emmotllat a la nova situació en poc temps. El que ens feia una mica de por era com s’ho prendrien els nens. Des de fa sis anys s’han acostumat a tenir molt d’espai: a més del dormitori disposaven de sala de jocs. Un dels problemes que patíem era que, tot i l’espai, preferien jugar al menjador, o al nostre despatx, segurament perquè es trobaven més acompanyats. Ara ens hem instal·lat en un pis més petit on ja havíem viscut una colla d’anys. Per a nosaltres és com tornar al niu, on ens vam conèixer i vam decidir formar una família.

Els primers dies que hem desmuntat l’antiga casa i hem condicionat la nova m’ha sorprès la il·lusió que els ha fet als meus fills. És evident que la novetat en els nens sempre és atractiva, però la veritat és que els hem involucrat en algunes decisions importants, com per exemple la màgia que tenen les lliteres. Per al petit suposa fer el canvi del bressol al llit de nen gran, i per al gran és descobrir l’altura i la visió privilegiada de tot el que passa a baix. El canvi també ha suposat fer una tria del que era important i del que era sobrer. La quantitat de joguines que acumulaven era realment important. Reis, aniversaris i altres excuses han generat un volum d’objectes brutal, la majoria dels quals grossos i de plàstic, que fins ara eren més o menys acumulables però que amb la nova realitat era del tot impossible mantenir. La primera tria l’hem fet nosaltres, i creiem que les joguines sacrificades no les trobaran a faltar mai. També n’hi havia de trencades o que per edat ja no els interessaven. Amb els anys i l’experiència sabem quines són les que més els agraden i alleugerir càrrega ha sigut molt beneficiós.

Com a pare et veus amb la necessitat de compensar les pèrdues amb altres il·lusions. Si ara el pis és més petit, doncs sortirem més a fer activitats a l’aire lliure, que per a això tenen un parell de places magnífiques al davant. I potser busquem una segona residència, on puguin esbargir-se i trobar una colla. Jo vaig viure sempre en una casa molt gran, però també aïllada. Quan era petit en tenia prou amb les joguines i la piscina, però quan vaig ser adolescent em va suposar una gàbia d’or. Des de llavors tinc clar que cada època dels fills té les seves necessitats.

stats