Quan tornem de vacances de Nadal acostumo a trencar el gel de les aules (després de tants dies tancades són autèntiques neveres) tot comentant amb els alumnes com els ha anat i què han fet aquests dies. És una activitat molt profitosa per dues raons. La primera és que com a professor de català els obligo a practicar el català oral (alguns no hauran dit ni una sola paraula en aquest idioma en totes les vacances) i la segona és que em donen informació molt valuosa per entendre’ls, a ells i a les famílies.
El que vaig confirmar aquest any és el mateix que ja fa temps que passa, potser cada vegada de manera més exagerada. Una bona part dels meus alumnes va considerar que pràcticament no havia fet “res”. Quan grates una mica més aquest “res” sempre surten les mateixes respostes: “jugar a la Play” o “trastejar el mòbil”. I poca cosa més. Ni excursions familiars, ni gaires sortides amb els amics.
La sensació general era la d’un cert ensopiment. Alguns s’havien avorrit molt i no ho confessaven amb la veu gaire alta, però tenien ganes de tornar a l’institut. El que em va semblar demencial eren els horaris que els permetien fer. Uns quants em van explicar que començaven a jugar al mòbil o a la videoconsola a mitja tarda i no se n’anaven a dormir fins a les sis del matí! Si venia la mare a comprovar que dormia, dissimulaven i després seguien. Evidentment, no es llevaven fins a quarts de dues del migdia. És a dir, fora de jugar sols a l’habitació no feien “res” més.
Quan els feia reflexionar sobre l’abús i els perjudicis de jugar tantes hores seguides em responien que això ho feien perquè eren les vacances, tot i que durant el curs segueixen jugant molt i dormint molt poc. Ho constato quan em toca fer guàrdia i a mig matí comencen a arribar alumnes que es troben malament i no saben per què. La majoria acaben adormits sobre la taula. No soc contrari a l’ús del mòbil o al fet que hi juguin, però és evident que són màquines molt poderoses per a persones encara en formació. Han de tenir normes clares i més control.
Gairebé tots han demanat i han obtingut un mòbil nou com a regal, fins i tot a la classe del meu fill a primària. Per molt que el tutor va aconsellar que no tenien l’edat adequada, més de la meitat de la classe ja el mostra orgullós. Pares, mares, això no només ho pot redreçar l’escola!
