Joves que pleguen de viure
Anar al teatre a pensar en el suïcidi? Pot semblar estrany, però el teatre sempre és lectura i interpretació de la vida i la mort. I aquesta setmana em tocava teatre. He participat en el diàleg posterior a la representació de 'No m’oblideu mai', una obra en la qual, sota la direcció de Llàtzer Garcia, Marta Montiel i Elies Barberà, es dona veu als relats de joves que volien plegar de viure. No, no va ser anar a patir, sinó a compartir reflexions -a partir d’una proposta dramàtica excel·lent- sobre la primera causa de mortalitat entre la població jove i les paraules que ells i elles posen per explicar-la.
El suïcidi, especialment quan tot just s’està començant a assaborir la vida, sempre és el resultat d’una situació límit, viscuda com a insostenible. No hi ha cap raó per continuar vivint o la intensitat del patiment et fa desitjar diluir-te. Per això no queda cap altre remei que preguntar-se per què nosaltres, els adults, hem deixat d’aportar arguments per existir i quin és el nivell de patiment suportable en cada etapa de la vida. Igualment, el suïcidi jove ens recorda la multiplicitat de danys que els adults infligim als nostres infants. En la majoria de les històries (consumada o no la destrucció) trobem maltractaments, abandonaments, pressions i expectatives insostenibles, contaminació adulta de formes boges de viure, inoculació de desequilibris existencials, infàncies que els adults no van saber preservar. Amb tot, el que més xoca, les paraules reals que destaca l’obra, són els silencis que els envolten, la manca d’escolta, l’absència de mirades acollidores dissuasives de la voluntat de posar fi. Vivim sense descobrir els profunds malestars de les persones que tenim al costat. No, no és que no en tinguem ni idea (no sabia què estava passant...). No volem mirar ni escoltar perquè només ens mirem a nosaltres i no pensem en l’altre.
Escric aquest text al jardí de la Maternitat d’Elna, al Rosselló, on gràcies al compromís i a la dedicació d’Elisabeth Eidenbenz van néixer prop de sis-cents infants amb mares que podien abraçar-los i que van evitar la destrucció dels camps de concentració. Acabo pensant que, potser, de tant en tant, cal pensar que una de les grans raons per viure és fer possible que altres persones puguin tenir vida. Descobrir que donar afecte a una altra vida sempre és una raó contra la desesperació.
