Identitat i autoestima

No calen grans anàlisis teòriques per descobrir com la canalla va adquirint la seva identitat, associada al creixement i a les oportunitats que els donem: “Pots fer”, “Això ja no toca”, “Ara sí perquè ja ets gran”... Des de nadons saben que el xumet a l’escola bressol no cal i va associat a la identitat: “Ja soc gran”. Tot i que de vegades sembla que es pot ser gran només a estones, perquè ara és més freqüent veure canalla de 3-4-5 anys amb xumet pel carrer, i en un cotxet per no cansar-se. Com es veu aquesta canalla? Es veuen grans? Deu ser difícil tenir la identitat de gran amb aquesta actitud i utilitzant aquests estris en lloc de fer-ne servir d’altres més propis de la seva edat, com patinets o bicicletes, o veure’ls com altra canalla de la seva edat, que es miren la gent amb una carona de satisfacció, com si ens diguessin: “Mira què faig, ja soc gran!” Potser algú pensa que és anecdòtic, que encara són petits, però l’autoimatge i l’autoestima es van construint basant-se en aquestes experiències, que, de fet, no s’acaben a l’etapa infantil. Veiem a primària com cal portar-los la bossa (perquè pesa), o com les escoles han de posar un rètol que diu: “No s’admeten esmorzars ni bosses durant l’horari d’escola”; cartells que focalitzen en la família el control en lloc de ser responsabilitat de la canalla.

Cal, doncs, que els anem obrint un lloc de creixement perquè ja poden i perquè en trauran una satisfacció. Amb petits gestos es poden sentir grans i afavorirem l’autoestima i l’autoimatge positiva de sentir que van creixent.

Uns aprenentatges que, de fet, tampoc no s’acaben ni a secundària ni a l’hora d’anar a buscar feina, de matricular-se a la universitat, de fer gestions... ¿Creiem que és millor estar al seu costat per resoldre-ho? Quina autoimatge poden tenir si van a la tutoria de la universitat, als 18 anys o més, amb el pare i la mare? ¿Han d’anar a buscar feina acompanyats? ¿És manca de confiança? ¿És que no volem deixar de controlar-los? ¿És que ens fa mal que creixin? ¿No veiem que els anem castrant? ¿Hem entès que educar és donar-los oportunitats i que tinguin autoconfiança per obrir-se camí? Amb aquestes actituds només els tanquem portes, i més tard necessitaran ajuda per tenir la confiança que els hem pres. No pot ser que sigui tan mínima la diferència entre l’entrada a la bressol i als estudis superiors; han passat 18 anys.