Gran cuiner
No sóc el millor cuiner del món. De fet, si s’ha de dir tot, he de reconèixer que no sóc el millor cuiner ni tan sols del meu carrer. Tampoc puc reclamar el títol de millor cuiner de la meva escala, tenint en compte les flaires delicioses que arriben pel celobert cada migdia. Però això no vol dir que no sàpiga cuinar. Faig un arròs blanc per llepar-se’n els dits. Sé fer el pa amb tomàquet com un especialista, sucant les dues cares de cada llesca de pa i regant-les generosament amb oli d’oliva d’origen Siurana. Sé treure els macarrons de l’olla abans no quedin rebullits i tinc una imaginació desbordant a l’hora d’introduir elements sorprenents a les amanides.
Tot això ho explico perquè l’altre dia, remenant uns papers, vaig descobrir que el meu fill havia escrit un rànquing dels millors cuiners del seu entorn. En els llocs d’honor no hi havia sorpreses, l’encapçalaven les dues àvies, la mama, el padrí i en un digne cinquè lloc l’avi Vicenç, cosa que té mèrit, ja que hi havia arribat únicament fent-li sucs de taronja. Però no em queixo pas, la sopeta de Pina Neus és digna del primer lloc que ocupava; els macarrons de l’àvia Paquita també són espectaculars; l’arrosset de verdures de la meva dona realment es mereixia un lloc en el podi familiar i els berenars detallistes del padrí Lluís també estan justament ponderats. El problema va venir quan vaig repassar el quadre baix del rànquing. Ja podia repassar-lo que no hi apareixia enlloc. Vull dir que ni tan sols estava en el número deu.
En comptes del merescut honor que crec que em mereixo hi havia apuntats noms estranys que mai havia sentit. Quan el vaig interrogar, el meu orgull encara va quedar més ferit. Es veu que aquests noms eren els de les cuineres de l’escola, el d’una amiga de la seva padrina, que es veu que un dia li va fer unes croquetes espectaculars i, finalment, el nom d’una mestressa del restaurant on li fan tots els compliments del món. “No m’ho puc creure, fill. No t’agrada el menjar que et faig? No hi ha ni un sol plat dels que et poso a taula que sigui digne de la teva llista?” “Tens raó, papa. Ara mateix et fico més amunt”. “¿Ho veus fill meu? I quin és el plat que t’ha fet canviar d’opinió?” “Papa, el plat que més m’agrada dels que fas és el sushi que encarregues quan estem sols. M’encanta”.
