Aquests dies deveu haver notat que els de casa van de corcoll. Potser vau començar a notar-ho quan us explicaven el conte abans d’anar a dormir i s’equivocaven, i vosaltres els havíeu de corregir. O potser us en vau adonar quan els macarrons, que a vosaltres us agraden sense res (perquè sou així de primmirats!), venien dins del plat barrejats amb tomàquet i ben coberts de formatge.
¿Sabeu per quin motiu anaven tan de bòlit? Nosaltres us ho podem explicar. Anaven de bòlit perquè havien de triar escola. I aquesta és, sense cap mena de dubte, una tria molt important. Van anar a cinc o sis jornades de portes obertes per escoltar uns equips de mestres que explicaven com us acollirien i què faríeu a l’escola. Això que potser us semblarà tan senzill, resulta que no ho és gens. No perquè no ho sigui, sinó perquè als grans sovint ens agrada embolicar la troca.
La prova més evident d’això que us acabem de dir és que cada escola mirava de semblar que era única: que si fem informàtica, que si anglès just arribar, que si treball per racons, que si padrins de lectura, que si el dia que us quedeu a dinar us heu d’acabar el que us posen al plat, que si més endavant fareu lletra lligada o de pal, etc. Deixeu-los fer, als de casa i als altres, volem dir, als mestres. En el fons tothom vol el millor per a vosaltres i en ocasions és aquest desig el que fa que perdin el nord.
No sabem com serà l’escola on anireu. No sabem si tindreu un racó per disfressar-vos, un espai per mirar contes o un ambient per investigar. O si ho tindreu tot plegat. No sabem tampoc si el centre disposa d’un pla especial per combatre la por al desconegut que provoquen els primers dies. Ens sap greu, però per aquí no us podem fer costat. Això sí, us podem ajudar en una cosa. El dia que entreu a l’escola mireu de fit a fit els vostres mestres i els recordeu que ara teniu tres anys, que us en queden molts per davant i que no hi ha pressa. No es tracta de fer moltes coses, ni de treballar els cargols, perquè els cargols no es treballen, s’observen i es parla amb ells per demanar-los que ens expliquin tots els seus secrets. Una cosa semblant passa amb la vida. Però això ho aprendreu amb calma, al llarg d’aquests molts anys que us esperen i que teniu dret a viure sense angoixes. Un petó i que tingueu molta sort!
