EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Estats Units

No sé si heu estat mai als Estats Units. Potser és la destinació que teniu programada per a aquestes vacances o la teniu apuntada a l’arbre dels desitjos, quan les factures no us lliguin com cadenes a casa. Si és així, deixeu-me que us en faci cinc cèntims. Anar-hi val molt la pena. A nivell antropològic és fascinant. El nord-americà mitjà és una persona excepcionalment franca i planera, sempre a punt per donar-te conversa encara que no et conegui. Tret que vagis a una gran metròpolis, els estranys et saludaran com si fossis de la família, et pararan per dir-te que els agrada molt la camisa que portes o et desitjaran un bon dia amb el somriure més franc que hagis vist mai.

Ara bé, si parlem de geografia la cosa encara és més complexa. Sigui quin sigui el territori on poseu els peus, tot té una barreja indefinible de familiaritat estranya. No hi heu estat mai, és cert, però de ben segur que ho heu vist en mil pantalles, en portades de discos i pel·lícules de culte. Tot és gran i a l’engròs: els arbres, les carreteres, les racions i, fins i tot, les persones. I tanmateix res és exactament com ho tenies al cap. No pateixis, no és una conseqüència del jet lag, és senzillament que als Estats Units les ciutats no paren de canviar. Els edificis, els auditoris, les estacions de tren o les sales de concerts s’ensorren sense manies per fer una cosa més moderna, més llampant, més adequat als temps actuals. La banda sonora del país no són les cançons d’Elvis Presley o Johnny Cash, és el sotrac de les màquines perforadores, de les grues i excavadores que treballen a temps complet. Per això els pobles i les ciutats del país més desenvolupat del món són lletjos i inhòspits, paisatges sense ànima ni contingut. Ja pots tombar per les seves avingudes i buscar indrets mítics, no queda cap record del que van ser, cap testimoni dels seus anys gloriosos. Tot es recicla i tot és provisional.

Només petits oasis aïllats com els pobles pesquers de Nova Anglaterra o algun barri reconstruït de Nova Orleans o San Francisco et mostren un petit record del que van ser, de la petjada dels seus primers habitants. Sembla mentida, una paradoxa total, però és així: el país més conservador del món, quan es tracta del seu patrimoni, no conserva absolutament res.