Dissimular els ‘no’ que diem
Sempre s’ha dit que cada paraula té un significat i que cal afavorir que es facin servir amb claredat perquè, si no, és difícil d’entendre’s. I entre les paraules n’hi ha que tenen un significat molt clar, inequívoc, com el sí i el no. Són les primeres paraules que la canalla fa servir i sorgeixen, sobretot, quan els demanem alguna cosa que no els agrada: “No ho vull”; o bé fan que no amb el cap. No hi ha confusió ni dubtes. Ha dit no i serà difícil canviar la seva postura.
Per què ens atabala, doncs, dir no? Per què hi ha grups de famílies que es troben per aprendre a dir no? Què ens passa? Què hem perdut pel camí? No volem imposar l’educació? ¿No els volem frustrar quan la frustració és inherent a la vida? Els volem crear un món irreal? ¿No volem que entenguin què els convé?
Quan l’adult fa servir el no, normalment l’acompanya d’una explicació del perquè (sovint tan llarga que sembla gairebé una enciclopèdia) o fa servir suavitzants per evitar l’enfrontament: ara no, després, potser, quan... per dir que momentàniament és que no però que hi haurà una altra oportunitat. Un procés en què es va mostrant el valor de les paraules i les respostes que es donen segons l’edat, el moment o la conveniència. On és, doncs, el problema? Com pot ser que, tan sovint, ens plantegem com dir no sense que ho sembli o com donar-hi la volta perquè no es vegi que diem no?
Si emmascarem la situació i no els diem un no clar, no hi haurà aprenentatge i, de fet, podran creure que la resposta ha sigut sí. Hem arribat a un extrem que sembla que calgui dissimular les propostes, les demandes, els criteris, els arguments que exposem a la canalla, per no disgustar-los. Si no volen verdura, l’arrebossem i així no s’adonaran que en mengen. Una solució que pot semblar imaginativa però que defuig un valor essencial: la claredat.
¿Com volem que aprenguin a cuidar-se, a créixer, a madurar, si tot allò que considerem que és important els ho amaguem? Esclar que no cal que tot sigui complicat ni penós, però hem de dir no amb fermesa quan cal i ho hem de fer amb serenitat i tranquil·litat. Si cal dir no, fem-ho amb tendresa, i si es poden fer excepcions la canalla ha de saber quan i per què. Si convé donem explicacions al no, però perquè la canalla vegi el criteri de la decisió i no per justificar-nos o fer-nos perdonar.
