29/07/2017

El Cirici és una nena

2 min

Un dia esplèndid. Em trobo amb dos amics en una cala, a prop del cap de Creus. Conversem damunt les roques. Sovint, la gent que sap que vaig deixar l’ensenyament durant vint-i-cinc anys i hi he tornat fa ben poc, em pregunta com són els alumnes d’ara comparats amb els d’abans. Els responc que els d’ara llegeixen molt menys però estudien més. Estan una mica més polititzats i, sobretot, són uns defensors incondicionals de la igualtat de gènere i el respecte a la diferència. Els dic que aquesta darrera diferència és la més important. I que la veritable diferència és entre les escoles d’ara i les escoles on vam anar nosaltres.

Els explico que, a mi, en una època remota en què jo, seguint la moda dels meus ídols d’aleshores, els Beatles, duia els cabells una mica llargs, una senyoreta de qui no vull recordar el nom em va fer una cueta al front, amb el serrell, i em va exhibir en unes quantes classes de cursos superiors: “El Cirici és una nena”. Això passava al Virtèlia, que tenia pretensions de ser una escola moderna, exemplar i catalanista. Un dels amics em comenta que a la seva escola -que com que encara existeix no n’esmentaré el nom- tenien prohibit tafanejar entre el canyís que separava el pati de les noies del dels nois, i que si ho feien els castigaven a plantar-se de cara al canyís, durant tres hores, quan ja no hi havia noies per mirar a l’altra banda. I una amiga comenta que un bon dia, a la seva escola, la professora de religió va prohibir l’ús dels pantalons. La noia, l’endemà, es va presentar amb pantalons, i no la van admetre. Per sort, després de les protestes del seu pare, la prohibició dels pantalons va passar a millor vida.

Ens banyem i continuem la conversa. Tots tres, comentem, vam viure situacions que mereixerien, avui, en qualsevol centre públic, un expedient o una sanció important per al professor protagonista. Aquesta mena de professors tindrien un cobriment de cor si veiessin la diversitat d’alumnes que conviuen als centres d’ensenyament i fins a quin punt es respecten, tant per part dels professors com dels companys, les opcions personals de cadascú. Se’ls pot fer més estrany que algú digui que és del Betis que no pas que anunciï que ja no es diu Mario, sinó Maria, perquè pensa canviar de sexe. És cert que llegeixen menys, que s’expressen pitjor quan parlen i que no tenen tanta cultura d’aquella que anomenàvem 'general', però han superat moltes de les causes del patiment i de l’angoixa. Són més lliures.

stats