LA PITJOR MARE DEL MÓN

Àlbums a raig avui i sempre!

Quan era un projecte de progenitora perfecta tenia claríssim que els menors d’edat que tindria a càrrec (MEC) serien lectors, molt lectors, moltíssim! I que ho aconseguiria de manera natural i dolça, tal com diuen tots els manuals (els d’abans i els d’ara). Perquè acompanyar-los en la lectura seria una font de plaer tan inexhaurible com la bota de sant Ferriol.

Què he de dir que no hagi dit ja... Si ara topés amb aquella jove ingènua, naïf i sonada que volia ser perfecta, l’abraçaria fortament, fortament, i després me l’enduria a sopar per explicar-li quatre cosetes que he descobert: que ser perfecta és un estatus indesitjable, que l’humor ho salva gairebé tot i que, per exemple, el tema de la lectura és un pèeeeel més complicat del que ella preveia. Per no dir molt. Perquè hi ha un munt de coses que els manuals no tenen nassos de dir, com que per molt que s’intenti tot, tot i tot, pot ben ser que hi hagi poca cosa que funcioni. O no gaire. Que la realitat és molt complicada, que cada MEC és un món i que les complicitats socials per a la lectura existeixen però molt menys del que seria desitjable.

Els MEC llegeixen? Alguns sí i uns altres no tant. Llegeixen tot el que m’agradaria? No. ¿I va servir de res que em fustigués i em sentís culpable per no haver aconseguit que llegissin més? No. Gens. Mai. I no hi va haver res que m’hi ajudés? Sí. Els bons llibres, els bons mestres i professors, els amics dels MEC lectors, la meva insistència a mostrar la lectura com una cosa necessària per al creixement.

De tot plegat, avui tinc ganes de parlar dels bons llibres, més exactament, dels àlbums il·lustrats, aprofitant que aquest suplement s’hi dedica especialment. Perquè quan als MEC els deia “Va, anem a llegir plegats i tu llegeixes en veu alta i jo també” i s’esgarrifaven -perquè, per exemple, els costava llegir-, l’elecció d’un bon àlbum els destensava. Mai van ser gaire experimentals, i aquells àlbums lloats per la crítica amb il·lustracions avantguardistes no els agradaven. Però quan un àlbum triomfava ho feia per sempre i el llegíem i rellegíem mil i una vegades. I llegíem i rellegíem el text i les il·lustracions perquè ells, sense que ningú els ho digués, sabien que les il·lustracions també calia llegir-les. Àlbums poètics, àlbums humorístics o d’aventures. Clàssics o contemporanis. Àlbums de tota mena que encara són a casa, guardats com un tresor. I ara, que ja són més grans, encara provo d’acostar-los als àlbums, i els explico que també n’hi ha per a adults i adolescents. No cola gaire, això darrer, però tenen una progenitora pesada que segueix pensant que la lectura és un regal. Només un apunt que adreço a les editorials que els publiquen: sisplau, que la normalitat no siguin els àlbums en català traduïts, que n’hi hagi més de creació pròpia. Àlbums a raig avui i sempre!