Tu, jo i l'Ego: "Que no siguem pares no vol dir que no siguem una família”

BadalonaLa rebuda no pot ser més espectacular, efusiva i allunyada de protocols i convencionalismes. Ens obren la porta del seu pis de Badalona la Marta, el Toni i... l’Ego. L’Ego és un gos que se’ns abraona, ens borda i ens llepa sense manies, com a pròleg de la conversa que mantindrem amb els seus feliços amos: Marta Mónica Sánchez i Toni Domènech. Ella, originària de Salamanca, té 43 anys i treballa de psicòloga clínica a l'Hospital Clínic de Barcelona. Ell, badaloní de tota la vida, té 46 anys, i la seva feina és d’informàtic a Colectic, una cooperativa de treball d’iniciativa social amb la seu al Raval barceloní. Volem parlar de molts temes: intentar ser pares, l’habitatge o adoptar un gos. Ells es van conèixer, el 2016, gràcies a un grup de whatsapp anomenat Swing y lo que surja, i es van casar, l’estiu del 2019, al poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, envoltats de família i amics. "Vaig ser jo qui li vaig demanar la mà al Toni!", explica la Marta entre rialles, joioses rialles que es mesclaran amb moments més emotius. “Un cop al mes, dissabte al matí, vaig a un grup de suport per a dones que no han pogut ser mares o que estan en el camí de poder ser-ho. En el nostre cas, ho hem intentat tres vegades, a través de la fecundació in vitro (FIV), i no ho hem aconseguit. El grup està conduït per Míriam Aguilar, que és una reconeguda divulgadora de la no maternitat per circumstàncies i autora del llibre ¿Y ahora qué?”, continua la psicòloga.

El llibre d’Aguilar parteix de la següent reflexió: res et prepara per ser mare, però encara menys per no ser-ho. Però, quin va ser el seu cas? “Un cop casats, vam decidir que intentaríem tenir fills. Durant la pandèmia ho vam intentar i, com que no funcionava, vam anar a preguntar, a buscar ajuda. Allà va començar tot el nostre procés amb la reproducció assistida. És un procés dur a escala emocional i de parella, especialment per a la dona, perquè és el teu cos que ha de patir aquestes intervencions. I, després, les clíniques de reproducció, tal com ho veig jo, només miren de cara al negoci i no fan massa pel teu benestar, ni per acompanyar-te psicològicament”, recorda ella. El Toni aprofundeix en aquesta denúncia: “Voler tenir fills va més enllà d’anar al mercat a buscar un producte. Té unes emocions molt profundes. En el meu cas, amb 18 o 20 anys ja tenia ganes de ser pare. Aquesta mena de processos clínics són molt materialistes, molt freds. Sí, ells t’expliquen la part tècnica, tot allò que fa referència als òvuls i els ovaris, però no tens un psicòleg darrere, i això et desgasta”.

Del potser no serem mai pares a trobar un acompanyament

I va arribar un moment en què ja no ho van provar més. “Costa decidir quan deixes d’intentar-ho. Els amics i tothom et diuen que per què no proves aquesta altra opció o per què no ho fas d’una altra manera. Llegir el llibre de la Míriam i començar a anar a aquestes sessions va ser com un abans i un després. Adonar-me que aquesta pressió per ser mare és social i poder permetre’m dir no a seguir intentant-ho em va desbloquejar. Vaig deixar de banda la culpa que sentia. El més probable és que no siguem pares, i això no vol dir que no siguem una família”, comenta la Marta. El Toni lamenta que no hi hagi grups per a homes equivalents al de la seva esposa: “Els homes hem de fer sols el nostre dol, o anar al psicòleg de forma privada i fer la nostra teràpia”.

La paraula dol apareixerà diversos cops més, dins d’una conversa on no faltaran motius d’alegria i joia. Un nou pis i l’arribada de l’Ego a la seva vida ha estat una combinació màgica, un revulsiu fantàstic. Anem a pams. I mai millor dit, tractant-se de l’habitatge. “Nosaltres veníem d’un pis de lloguer més petit, i ens va costar moltíssim trobar una casa de compra. El mercat està fotut, i les immobiliàries no són transparents, ni molt menys. Vam estar dos anys buscant-lo, i ara ens sentim afortunats de tenir una cosa així. I que es troba, ja ho veus, al centre de Badalona i té dues terrasses”, analitza el Toni, orgullós. Després d’algunes reformes puntuals (canviar tota l’electricitat, posar aires condicionats, reformar alguns terres i col·locar més endolls), ja hi porten uns mesos instal·lats. I, a sobre, aquí no se sent ni una mosca. “Ha estat una altra sort, perquè tant a la Marta com a mi ens agrada la tranquil·litat i el silenci”, afegeix el propietari. Hem dit silenci? Doncs sembla que l’Ego no comparteix precisament aquesta passió.

Adoptar, educar, preguntar i passejar

Després d’una esvalotada sessió de fotografies per al nostre reportatge, ens concentrem en aquest tercer membre de la família Domènech Sánchez, que té 8 anys i que va arribar a Badalona des d’una protectora de Salamanca, només fa dues setmanes. “Encara som superinexperts en gossos. Jo vaig preguntant a tothom que en té. A més, la dona de la protectora de Salamanca és molt maca i ens fa seguiment. L'hi consulto tot. Per exemple, l’altre dia va bordar a dos gossos. Per què? És un gos agressiu? O és un acte normal?”, apunta la Marta: “Sovint ens pregunten de quina raça és l’Ego. El Toni respon que l’Ego és de la raça no t’hi fixis. Però crec que té una mica de beagle. Ara està en fase de preadopció. Després ja estarà absolutament adoptat per nosaltres”. El Toni ho remata: “Actualment, té un passaport de Castella i Lleó. Més endavant, tindrà un passaport català. Perquè els gossos no poden viatjar sense el passaport”.

A part d’informar-se sobre els seus àpats i de comprar-li diversos estris per a la casa, han instituït una rutina a l’hora de treure’l a passejar? “Al matí, el trec jo, abans d’anar a la feina. Quan arriba el Toni, cap a les quatre de la tarda, surten junts una horeta. I allà a dos quarts de deu el tornem a treure. Estem pensant en les vacances conjuntes amb ell. Potser anirem a la platja. També ens ve de gust fer una mica de càmping o anar a una casa rural que admeti gossos. Això sí, el pla segur que ja tenim és anar a Salamanca a veure la família”, revela la doctora. En una tarda inusualment fresqueta, ens acomiadem del Toni, la Marta i l’Ego amb una encaixada de mans i, per descomptat, la indispensable llepada de l’entremaliat animal. Benvingudes totes les mostres d’alegria! Les humanes i les canines!