Toni Álvarez: "No pot ser que entri gent armada a les escoles a fer un taller d'internet segura"

BarcelonaEn un context d'escalada militar i en un món que no havia registrat tants conflictes bèl·lics des de la Segona Guerra Mundial, com s'ha de parlar de la pau i la guerra a les escoles? Toni Álvarez, mestre d'educació especial, i membre de Desmilitaritzem l'Educació i de CGT Ensenyament, proposa escolta, diàleg i denúncia per a una educació per a la pau i la justícia global, però també aposta per treballar el conflicte. Tot i que cada vegada se li dona més temps als petits conflictes personals de l'alumnat, considera que ens quedem amb la relació amb els altres i que la qüestió és com afecta la comunitat per recuperar així el concepte de seguretat. "Entenem la seguretat des de les armes, des dels exèrcits i, al final, el que ens dona seguretat és tenir un sostre, tenir aliment, estar envoltat dels que estimes, que puguis relacionar-te d'una forma harmònica, i resoldre els conflictes escoltant i dialogant", diu Álvarez.

La militarització té presència a les escoles?

— Hi ha una presència d'armes i de cossos policials, i a Catalunya, hi ha menys presència militar en comparació amb l'Estat. És normal que entrin Mossos d'Esquadra amb la pistola a les escoles de primària. Al setembre, porten el catàleg amb els tallers que ofereixen mentre patrullen. Des de Desmilitaritzem l'Educació interpel·lem els diferents departaments d'Educació que hi ha hagut des del 2008 i els diem que "no pot ser que entri gent armada a les escoles a fer un taller d'internet segura", i ens diuen que forma part de l'uniforme. Tenen claríssim que forma part de la seva forma de fer, tot i que contradiuen l’esperit de la Moció 55/XI del Parlament de Catalunya sobre la desmilitarització i la llei 21/2003 de foment de la pau. Passa igual a espais educatius com en els Salons de l'Ensenyament de Catalunya, on encara tenen una gran presència.

Per quin moment passa l'educació per la pau?

— És com si ens haguéssim quedat en la performance. El 30 de gener algunes fem la representació amb els coloms i les cançons de la pau. Malauradament, cada vegada hi ha més motius per denunciar el militarisme i el que és la guerra, que al final és el desastre total: el genocidi de Gaza, les desenes de guerres obertes arreu del món actualment o el continu augment de la despesa militar. I no hi ha la consciència que les guerres es construeixen a poc a poc i des del dia a dia amb els discursos, el que surt publicat, les metàfores, el que s'avala, i a qui es dona veu: als soldats, a l'èpica, als militars. No es parla de la dissidència antimilitar als mateixos països en guerra com els desertors i les mares contra la guerra. I, clar, tot això no està dins de la cultura de pau de les escoles. En part perquè hi ha autocensura. La gent cada vegada gosa menys a explicar-se per què té por de ser significat com a part d'alguna cosa que no toca, tot i que el currículum és molt explícit sobre el que és la cultura de pau i els conflictes. L'educació s'ha despolititzat i, al final, fem política. Cada dia que entrem a l'aula estem fent política. Per acció o per omissió.

Però què ha fet que els mestres tinguin por de significar-se?

— Sovint, els claustres són merament informatius i no se sap gaire bé què és el que està bé que es pensi. Falten espais de coordinació, de posada en comú i de debat. Vull dir, de tenir temps de dialogar. Parlem aparentment de pedagogia i no de formes d'entendre o de respondre al món que no ens agrada. Tothom es posiciona contra la guerra, però això requereix una feina, més enllà de dir sí o no. Quan parlem de la justícia social, no pensem que els mestres o els professors hi tinguem un paper quan realment som cabdals. És veritat que l'escola amb els alumnes segurament és molt més democràtica que abans, per mirar d'incloure tothom, però amb els docents això no acaba de passar a tot arreu.

La metodologia participativa no s'aplica al professorat?

— Justament. Se'ns perd amb el decret de plantilla, amb la gestió burocràtica i la pèrdua de democràcia interna als centres educatius. L'autocensura no és gratuïta. No sempre hi ha projectes educatius participatius i val a dir que molts equips directius també pateixen directament la burocratització del departament amb la inseguretat i menysteniment que genera la manca de recursos en educació a Catalunya.

I com afecta el context actual?

— Doncs a la canalla l'afecta directament perquè n'hi ha molts que la pateixen a casa seva diàriament, ja sigui perquè venen de països en guerra o perquè pateixen les conseqüències d’un sistema econòmic excloent i empobridor, amb desnonaments i condicions de vida injustes, però costa que l'escola com a institució entengui que és una cosa seva, tot i que també hi ha famílies i personal educatiu que s'organitzen per donar resposta. Tothom pateix la guerra, menys una minoria que se n'aprofiten econòmicament. Al final, la guerra la pateix el 99% de la gent, però el 99% de la gent no són capaços de plantar-se: no anem a la guerra ni la paguem amb els nostres impostos, i a més, la critiquem. I l'escola ha de fer això també. Transferir aquest saber antimilitarista històric que té Catalunya. Hem passat per la insubmissió.

I vostè, a més, hi ha passat personalment. Com viu el debat de la tornada del servei militar?

— Com una reacció. Hi ha molta gent que ha oblidat el que significava fer el servei militar.

Ha notat un auge dels discursos d'odi a les escoles?

— També passa que s'afavoreixen aquests discursos des del poder. Tenim el PRODERAI, que és un protocol per localitzar o identificar radicalitzacions d'alumnes, que una de les coses que diu és que vigilem si certs alumnes, normalment racialitzats, deixen de beure coca-cola. Hi ha de tot, però el que s'acaba imposant moltes vegades, com en el militarisme, són també aquestes formes més testosteròniques. És l'època del clickbait i la violència té tirada. És més seductor. Hi ha milers de persones a Rússia que es manifesten per dir que no volen la guerra, milers de persones que són a la presó com passa a tots els països en guerra amb la dissidència antimilitarista. Quina veu se li està donant a aquesta gent?

Falta de vocació, baix nivell... l'escola està en el focus de moltes crítiques actualment?

— Es parla molt de l'escola des de l'alarmisme. Ens basem molt en resultats com les PISA, i a l'escola hi ha coses preocupants, però també passen coses molt interessants que abans no passaven. La meva experiència i la del 90% de la gent que conec que es dedica al món de l'educació no és catastrofista, és de preocupació. És de preocupació perquè falten recursos, perquè hi ha canalla que no pots atendre en condicions, perquè hi ha un sistema excloent. Llavors sí que és veritat que ens ocupem de moltes més coses que abans, però a la vegada també penso: que bé que ens ocupem d'això perquè si només ens fixem en els coneixements, que són molt importants, ens perdem les relacions. Al final, la societat es construeix amb coneixements, però també amb la relació amb la resta de persones. Volem una societat democràtica, realment? Doncs això té un cost: que tothom opini sobre l'escola, però també que hi hagi espai per a la dissidència.

Ve de l'educació especial. Què en pensa de l'escola inclusiva?

— És un dret humà reconegut.

Funciona tal com està muntada o necessita més recursos?

— Posem-los. No hi renunciem en comptes de demanar tot això. Però, què passa? Que els únics activistes que té l'educació inclusiva són o els que s'hi dediquen o les famílies dels que pateixen. Tenim una societat molt capacitista. El que significa per a aquesta canalla, i sobretot per a la resta, créixer junts, em posa la pell de gallina. Hi ha coses traumàtiques, desastroses, i n'hi ha de precioses i que funcionen. Són més de 5.000 centres, imagina't-ho.