10 anys d’articles al 'Criatures': la culpa

Al juliol es van complir deu anys del meu primer article aquí, al suplement Criatures. Deu anys és una xifra molt bèstia. Per això he decidit que aquest agost el dedicaré a repassar els temes estrella d’aquesta columna gens dòrica i molt terapèutica. I el primer no podia ser un altre que la culpa, la refotuda culpa. 

He d’admetre que en aquest aspecte he millorat moltíssim. Ara fa deu anys el sentiment de culpa era més greu que l’atac dels encara més refotuts polls. Culpa per resultats acadèmics lamentables dels llavors tots menors d’edat a càrrec (MEC), pel seu insuficient interès en activitats culturals elevades, per les seves nul·les activitats emulatòries de Marie Kondo, per esgotar-me amb la seva incessant activitat física, perquè no volien ballar amb mi a les revetlles tal com feien els MEC aliens amb els seus progenitors en una estampa digna de pel·lícula cursi, per tenir ganes de dormir (jo, no ells, ells poc) SEMPRE, per voler sortir de copes en lloc d’entomar l'encara més refotuda guerra dels encara més refotuts deures, perquè no parlaven anglès amb la fluïdesa d’uns petits lords, perquè ploraven cada vegada que provava de fer-los veure Ningú no és perfecte de Billie Wylder al crit de “Noooo, és en blanc i negreeee”, perquè s’esbatussaven entre ells dia sí dia també en lloc de practicar la germanor falsa de les sèries de germans de Disney Channel, perquè no llegien o perquè no llegien prou, precisament ells, Brutus x 3, MECs meus, descendents de lectora voraç i escriptora vocacional, perquè casa nostra era un caos perpetu, perquè tots, absolutament tots tres, van necessitar l’ajuda (inestimable) de psicòlogues i psicopedagogues, perquè els vaig canviar de centre escolar més d’un cop... La llista és llarga, infinita.

I ara hi podria afegir nous conceptes, si no fos perquè ara, tot i que continuo sentint les burxades del sentiment de culpa, no em pregunteu com, potser aquests articles hi tenen molt a veure, m’ho tiro tot molt més a l’esquena. No és irresponsabilitat sinó tot el contrari, és assumir únicament i exclusivament allò que em pertoca. I, quan em pertoca, provar de no fer-me mala sang i centrar-me en com no tornar-la a espifiar. I si penso que a sobre d’ajudar a curar-me al diari ARA m’han pagat i sempre a temps... Bingo!