OLGA VALLEJO

Teatre per a tots els públics

Les companyies de teatre per a tots els públics ideen i ofereixen espectacles amb un univers ric que permet a petits i grans connectar i passar-ho bé

'Rats!', un gran èxit del teatre per a tots els públics / CAMPIQUIPUGUI Zoom

Fa gairebé 11 anys que Jordi Pedrós i Cristina Garcia van començar l’aventura de la companyia Campi Qui Pugui Produccions (cqpproduccions.com). Des de llavors combinen teatre de carrer i de sala, pensat per a tot tipus de públic a partir de 3 anys, com l’espectacle Pigs, que veiem a la foto principal del reportatge. “La infància és el nostre eix transversal com a companyia, i també intentem despertar la infància que tenim com a adults. Ens agrada pensar en tots els públics, i per això els nostres espectacles tenen capes de lectura a molts nivells. Una de les diferències és que juguem amb recursos visuals de manera més dinàmica que si fos teatre només per a adults”, explica la Cristina. Sempre han tingut clar que no volen infantilitzar els espectacles. “El millor d’aquest univers infantil i familiar és que entra en joc un llenguatge no textual, un univers que és més ric que la majoria de propostes només per a adults. Aquí l’aposta visual és completa, tots els recursos escènics -llum, escenografia, materials, maquillatge, música- són visualment més rics i habitualment es barregen moltes disciplines”, puntualitza.

“La infància és el nostre eix transversal com a companyia, i també intentem despertar la infància que tenim com a adults"

Cristina Garcia - Campiquipugui

En aquesta línia, la presentació dels Farrés Brothers i Cia (www.farresbrothers.com) és tota una declaració d’intencions: “Proposem un teatre per a tots els públics irònic, gens ensucrat i carregat de diverses capes de lectura”. Un esperit que també comparteixen amb la directora Rosa Díaz, que fa 40 anys que fa teatre, els últims 30 dedicant-se a la infància i a la joventut. Reconeix que hi va començar per una qüestió de supervivència: “Feia un teatre per a adults més arriscat, però als 90 no era fàcil vendre llenguatges tan nous per a l’època. En canvi, al familiar tenies més marge per fer el que volguessis sense que et censuressin”. Va sorgir un grup de gent amb una nova manera de fer i explicar històries, amb una fusió de codis i llenguatges, allunyats de les temàtiques carrinclones que fins llavors eren les que majoritàriament s’utilitzaven, i van crear l’Associació Te Veo Infancia (Te-veo.org) i a Catalunya l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics (ttp.cat).

La companyia Engruna Teatre (engrunateatre.com) també fa un teatre pensat per a tots els públics, perquè tothom s’emocioni i en gaudeixi: “Quan hi ha petits hi ha coses que s’han d’explicar millor per contextualitzar, però la voluntat i el criteri artístic és el mateix independentment del tipus de públic”, diu Mireia Fernández, d’Engruna.

UN CAMÍ LLARG

Engruna Teatre està assajant, a punt per preestrenar -el 2 de febrer tenen sessió familiar a Sant Feliu de Llobregat-, el seu pròxim espectacle, Sopa de pedres, versió actualitzada del conte homònim per parlar dels refugiats. L’estrena oficial serà a la Mostra d’Igualada. Abans de l’estrena oficial fan proves en residències, funcions amb públic o amb escoles com a termòmetre: “Volem saber què funciona, si l’edat a partir de la qual recomanem l’espectacle és correcta o no. Sobretot els espectacles amb públic familiar tenen una vida molt llarga, estan vius i els anem modificant”.

'Sopa de Pedres', el nou espectacle d'Engruna Teatre Zoom

'Sopa de Pedres', el nou espectacle d'Engruna Teatre / Ivó Castells

Els Campi Qui Pugui procuren ser organitzats i planificar a llarg termini. El procés de preproducció -triar la idea i treballar-la-és el més llarg. En canvi, la part creativa final, quan arriben els assajos, és més intensa pel que fa al nombre d’hores però més curta de durada. Ara són a Granada amb els assajos de Camí a l’escola, que parteix del documental del mateix nom, en què expliquen les dificultats que tenen quatre nens de diferents llocs del món per arribar a l’escola. La preestrenen al Sant Andreu Teatre l’1 de febrer i l’estrena oficial serà també a la Mostra d’Igualada. Fa més de dos anys que tenen la idea d’aquest Camí a l’escola, tot i que han esperat a poder treballar amb la directora Rosa Díaz. “Per a nosaltres és important amb qui decidim treballar en cada projecte”, apunta.

El procés de preproducció -triar la idea i treballar-la-és el més llarg

Els plantejaments són completament diferents si es tracta d’un espectacle de carrer, on tenen tot tipus de públic sense segmentacions, persones de qualsevol edat, origen o nivell socioeconòmic. Per a la Cristina, “és fantàstic perquè no pots triar el públic, és obert, accessible i completament democràtic”, i una oportunitat per generar interès a gent que no ha anat mai al teatre. Els seus espectacles de carrer són sense text, “així no importa si hi ha molt de soroll o ets una persona estrangera”. “Intentem que el text no ens resti valor a la història”.

LA IDEA

Per al Jordi Palet, dels Farrés Brothers, el més difícil és el procés de creació: “Consensuar la història i com explicar-la, que ens agradi a tot l’equip i que camini. No fem cap diferenciació d’un espectacle per a adults. Es tracta de decidir què volem explicar, un tema que ens inquieti a nosaltres, i després ve el com, busquem la manera d’explicar-lo”. En la mateixa línia els Campi Qui Pugui expliquen que poden estar de tres a quatre anys donant voltes a una idea. “A la furgoneta és on en parlem més, fem molts quilòmetres, tenim temps per anar proposant, desenvolupant i descartant idees. De cada quaranta idees en fem un espectacle. Costa ser original”, diu Pedrós.

"Es tracta de decidir què volem explicar, un tema que ens inquieti a nosaltres, i després ve el com, busquem la manera d’explicar-lo”

Jordi Palet - Farrés Brothers

Al teatre familiar el 90% dels projectes són de creació: “Per crear necessites fer un treball de recerca, documentar-te, si vols que tingui profunditat i no caure en els tòpics”, asseguren els Engruna Teatre. A la Cristina li resulta especialment enriquidor aquest procés llarg de creació, crear una història amb el seu univers i el seu llenguatge partint de zero: “És com modelar, tenir una bola de fang i treballar-la perquè allò sigui màgic, t’emocioni, expliquis coses i emocioni el públic”.

'Pigs', un espectacle dels Campiquipugui Zoom

'Pigs', un espectacle dels Campiquipugui / CAMPIQUIPUGUI

A partir del moment que tenen la idea els Campi Qui Pugui van a buscar el que ells en diuen els superprofessionals: “Per al Camí a l’escola hem anat a París a parlar amb els responsables del documental, hem parlat amb pedagogs i professorat per conèixer el seu punt de vista. Teníem clar que no volíem donar una visió occidental de com van les criatures a l’escola”, explica en Jordi. Les companyies coincideixen que quan ja saben què i com ho volen explicar és el moment per decidir i buscar les resta de peces: direcció, escenografia, actors i actrius, música, vestuari... Els Farrés Brothers i Cia tenen una constel·lació de professionals -músics, escenògrafs, modistes- amb qui solen treballar depenent del moment i de l’espectacle. “Un petit cercle de gent amb qui t’entens i saps que aportaran molt”. I els recursos? Per a Camí a l’escola, un cop van tenir definit el projecte, el van presentar al mercat de projectes de la Mostra d’Igualada de l’any passat, el punt de trobada en què programadors s’interessen per l’espectacle i comencen a tancar actuacions, tot i que després en van sortint de noves. I mentrestant van fent gires d’altres espectacles que ja tenen. Els Farrés Brothers i Cia acaben de tornar de la Xina (en trobareu més detalls a la pàgina 15) i en total tenen set espectacles familiars en cartera.

L’ESPECTACLE CREIX

Els processos de creació varien amb petits detalls. Hi ha qui, com Jordi Palet, que ja forma part de la companyia, busca músiques que els funcionin per a l’espectacle o escenes concretes i hi treballen. “Després ja ve el compositor, li mostrem amb què hem treballat i li expliquem què ens agradaria accentuar. Llavors ja fa la música a mida i el músic va als assajos”, explica Palet. Uns altres expliquen al músic què voldrien, els fa una proposta, la proven i tornen a treballar-hi fins que tot encaixa. “És un procés d’anar endavant i enrere, tot va creixent de mica en mica. Passa el mateix amb l’escenografia: provem materials, els duem a l’assaig i decidim si hem de fer canvis”, diu la Mireia Fernández. En Jordi afegeix que “l’escenografia és com un actor més, és el terreny de joc des d’on s’explica la història”. Sovint la il·luminació és l’últim detall que entra en escena. Però la feina no s’acaba quan s’estrena l’espectacle: “També hem de ser creatius a l’hora de difondre’l. Ho assumim com a part del procés creatiu”, admet Palet.

Les companyies de teatre per a tots els públics coincideixen en què el públic més jove és més honest i més sincer

I, finalment, tots coincideixen en un punt: el públic més jove és més honest i més sincer. “Hi ha certa hipocresia entre el públic adult. En canvi, els més petits no tenen tants filtres, són més espontanis. Notes quan s’avorreixen perquè comencen a parlar i deixen de parar atenció, o directament et diuen el que no els agrada”, comenta la Rosa. Admet que com a creadora és el que més l’ajuda perquè prenen el pols dels treballs, fan notar si alguna cosa no va bé.