Cançons  a la vora del foc / MARI FOUZ
ELISENDA SORIGUERA

Cançons a la vora del foc

Cançons a la vora del foc / MARI FOUZ

Durant els campaments i les colònies, les cançons són el fil conductor perfecte per a unes vivències úniques. Gaudint de la música també es fa pinya!

La periodista Elisenda Rovira va ser durant deu anys membre (primer com a nena, i després com a monitora) de l’Agrupament Escolta i Guia Set de Sant Llorenç Savall. També és l’autora del llibre 'Orgull xirucaire' (Columna, 2018). “De campaments, la música acompanya les accions del dia a dia; cantes abans de menjar, abans d’anar a dormir o en llevar-te. Quan vas d’excursió camines i cantes, perquè així el camí no se’t fa tan llarg. Quan fa fred cantem i ballem... i també ho fem per buscar moments de recolliment i relax, o per enfortir la cohesió: cantar tots junts ens fa tenir més sentiment de comunitat”, explica Rovira. Així doncs, les cançons formen una banda sonora rica i variada en aquest tipus de vivències.

“És indiscutible que la música és una gran eina educativa. Motricitat, ritme, ball, coeducació, confiança... Constantment la fem servir, explícitament, per treballar amb els nostres infants i joves. Però en el gran cançoner global de tots els caus hi trobaríem, segur, un compendi implícit de tot allò que ens mou, ens preocupa, ens intriga, ens motiva, i d’allò que ens fa riure, plorar i somiar. És indiscutible: la música és una de les parts de l’escoltisme que ens ajuda a anar una mica més enllà, que ens toca una mica més endins”, explica Tomàs Genís, que ha sigut nen de cau (dels 7 als 18 anys), però també cap. A més, des del 2012 està implicat en projectes nacionals i internacionals, com el Comissariat Internacional de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG) l’any 2015 i el de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG) el 2016. Les experiències de l’Elisenda i del Tomàs demostren que cantar una cançó és més que cantar una cançó quan portes les xiruques posades.

QUÈ CANTEM?

“Els Esquirols han aconseguit ser un grup que, malgrat no sonar a la ràdio o a la televisió, tothom canta... I això és bestial. I alguns diuen despectivament que «és que són un grup de cau»... I esclar que sí! Que algú que porti una guitarra a l’esquena pari a tocar cançons dels Esquirols és brutal. És un grup molt viu, malgrat que sembli que pugui estar mort”, defensa Arnau Aymerich, cantant dels Ebri Knight. 'Arrels', 'Cada dia és un nou pas', 'Fent camí' o 'Sigues lliure' són algunes de les cançons de la mítica banda del cor del Collsacabra, que encara perduren en els cançoners.

"És indiscutible que la música és una gran eina educativa. Motricitat, ritme, ball, coeducació, confiança..."

Tomàs Genís - monitor de cau

El secret més ben guardat és, precisament, saber què ha de tenir una cançó per entrar a formar part d’aquest espai tan privilegiat: “No en conec la fórmula màgica, l’experiència em diu que ha de ser una cançó no massa difícil de cantar i d’acompanyar amb una guitarra i que, per anar bé, ho peti entre la gent que fa el cançoner o el seu públic. A partir d’aquí, les cançons poden agafar significats o importància diversos dins d’un col·lectiu, que les farà més o menys resistents a caure del cançoner cada cop que algú el revisa i el prepara per a l’any que comença”, diu Genís.

En aquesta línia hi conviuen cançons de sempre, però també se n’afegeixen de noves: “Es canten cançons tradicionals, que es mantenen vives, i es fa una gran feina de transmissió. També fan mantenir viva la llengua, i alhora provoquen un esperit crític. La cançó protesta va molt lligada a fomentar un esperit més reivindicatiu”, diu Rovira. La periodista ho compara amb una motxilla que es va omplint: al fons sempre hi ha les cançons més antigues, i se n’hi van afegint de noves. Els petits en canten unes, als adolescents n’afegeixen de més actuals...

“Quan aprenia a tocar la guitarra ho feia amb cançons d’Els Pets, de Lax’n’Busto, de Sopa de Cabra, dels Gossos... I ara sentiràs cançons d’Els Catarres i Txarango per tot arreu, perquè són els grups amb què s’identifica la gent jove de manera més transversal. El repte no és formar-ne part en un moment concret, sinó quedar-s’hi. De fet, no només és un repte, sinó un luxe que poques cançons aconsegueixen”, explica Arnau Aymerich. I és que els cançoners no viuen impermeables a l’actualitat musical.

“La gran majoria de cançoners que he tingut o fet eren una barreja força eclèctica de cançons d’animació (Xesco Boix i companyia), cançó catalana que ha resistit el pas del temps (Grup de Folk, Esquirols, Lluís Llach, etc.), hits atemporals del rock català i tota una selecció dels hits del moment. La majoria de cançoners són una cosa artesanal que guanya i perd cançons. A mi, particularment, em sembla que el repte d’una cançó pel que fa als cançoners no és entrar-hi, sinó resistir el pas del temps”, considera Tomàs Genís.

Entrar a formar part d’aquest repertori és també, segons Aymerich, un gran regal: “És un èxit, al meu entendre, molt més important que milions de visites a YouTube o Spotify, perquè és una prova que les cançons transcendeixen l’àmbit comercial”.

I A L’ESTRANGER?

Aquesta és una radiografia dels caus i esplais d’aquí, però l’experiència internacional de Tomàs Genís ens convida a preguntar-li per la realitat arreu. ¿A fora també es viu amb tanta intensitat, la música? “Pel que he pogut veure, el fenomen guitarra i cançoner és molt cultural. A Europa es reprodueix per tot arreu, potser més al món de parla romànica i als països de tradició catòlica. No és que les cançons a la vora del foc siguin un efecte directe del catolicisme, però sí que la història religiosa ens marca en molts sentits: models d’estat i d’educació, tolerància a la corrupció, models democràtics i de persona, etc. És curiós com a escala mundial aquests trets culturals s’han reproduït o exportat també de forma colonial”.

ELS MÚSICS DEL FUTUR

Músics com Joan Dausà, Oriol Barri, Lluís Fortuny (Companyia Elèctrica Dharma), Pau Vallvé, Joana Serrat o Jo Jet i Maria Ribot van passar per caus i esplais. ¿Hi té alguna cosa a veure, el primer contacte amb el cançoner, amb la seva posterior professió? “Una pila de grups neixen als caus i esplais. Cantar juntes, junts, és un fet que el franquisme va robar al nostre país, a la nostra cultura de taverna, i que només s’ha recuperat en alguns àmbits. A Irlanda canten tant, i en tants llocs diferents, que quasi tothom és músic”, explica el cantant d’Ebri Knight.

Genís confessa que era “un dels que al cau sempre portava la guitarra amunt i avall”. Alguna cosa hi deu tenir a veure que després formés part del grup Rosa-Luxemburg: “Al cau o a l’esplai es gaudeix principalment d’una funció social de la cançó. L’espectacle musical queda en un pla secundari, i aquesta és part de la gràcia. Caus i esplais són llocs on infants i joves aprenen de la vivència de dur a terme projectes i, per tant, no és estrany que part d’aquesta vocació pel treball en equip desemboqui en una bona quantitat de grups de música que surten d’alguna entitat de lleure educatiu de base voluntària”.