Al'hora de posar nom al seu fill, tothom té una teoria. L'actriu Txe Arana també, i l'explica: "Cada persona és nova i única, i, com a tal, ha de tenir un nom especial, que no el tingui ningú més". Així doncs, si les persones són úniques, "per què s'han de dir com tota la resta de la població?", es pregunta. Justament per això durant l'embaràs dels seus dos fills, la Txe va buscar noms creatius i originals.
Un dia, un aficionat a l'astronomia li va parlar d'una estrella molt petita i brillant. Li va dir el nom, Zubenelgenubi, i a la Txe se li va il·luminar la imaginació. I mai més ben dit. L'estrella la il·luminava amb el nom que buscava per al seu primer fill, del qual no volia saber fins al naixement si seria nen o nena. Li agradava la sonoritat de Zubenelgenubi, i fent jocs amb la paraula va anar a parar a Zúbel.
Avui la Zúbel té quinze anys i és una noia encantada amb el seu nom. Ha passat èpoques, quan tenia 5 o 6 anys, que s'hauria estimat més dir-se Marta o Maria, perquè "volia tenir un nom normal", però va ser una fase curta, cansada d'haver de repetir dues o tres vegades el seu nom quan algú l'hi preguntava.
Curiosament, la segona criatura de l'actriu, el Kaèlum, de 7 anys, també acaba de passar pel mateix estat que la seva germana, la Zúbel. "Per què no em vas posar Jordi, mare?", li ha arribat a preguntar. Txe Arana l'hi explica amb tots els detalls: "Ets una persona única, i, com a tal, has de tenir un nom diferent de tothom". I perquè Kaèlum ve de Caelum, que és el nom d'una constel·lació molt petita i que en llatí vol dir cisell . "El so de la k m'agrada molt", precisa la Txe, i això també va comptar a l'hora de decidir aquest nom per al seu fill. Un nom atípic, però el Kaèlum ja ha après que el seu nom l'ha de repetir dues vegades seguides.
El Kàelum, com la Zúbel, duen el seu nom amb orgull, perquè les paraules de la mare els convencen. "No vaig fer res que la llei no permetés", diu Txe Arana. "Vaig seguir l'epígraf que diu que a l'hora de posar noms et pots basar en la fantasia, és a dir noms basats en la fantasia". És el que va guiar Txe Arana i la seva parella a l'hora de buscar un nom per a les seves criatures.
Noms amb història
A Belianes (l'Urgell) hi viu Violant Amorós. El seu nom té història. Violant és nom d'una reina, casada amb Jaume I el Conqueridor i enterrada a Vallbona de les Monges. És el nom que va triar la família, però que la mare no ha acabat d'acceptar mai, i per això crida la seva filla amb el nom de Iolanda. Per la seva banda, a la filla li agrada el seu nom, i, tret de la mare, tothom li diu Violant, o també Vio. Ara bé, lligar Amorós amb Violant sembla una contradicció, "perquè Violant també podria considerar-se el gerundi del verb violar , i per això no lligaria amb Amorós", explica ella.
Sigui com sigui, la Violant està molt orgullosa del seu nom, malgrat les anècdotes que li puguin passar. "Una vegada en un hospital es van pensar que qui hi ingressava era un noi, i per això em vaig trobar que em posaven en una habitació al costat d'un altre noi", recorda. La Violant va haver d'aclarir el malentès perquè la canviessin d'habitació i la posessin amb una altra noia.
Més noms. Eulàlia Fargas va buscar, durant el seu embaràs, un nom que complís tots els principis de la seva teoria. "Buscava un nom molt nostre, de la terra, i vaig anar a parar a una olivera", un arbre que forma part de la tríada litúrgica bàsica dels aliments comuns a tot el Mediterrani. Els aliments sagrats: pa, vi i oli. Seguint el fil de la pista, l'Eulàlia va trobar que a la Península hi ha escampades ermites i pobles amb el nom Oliva. Un nom, cal dir-ho, que s'escriu de la mateixa manera en català que en castellà, "que totes les llengües l'entenen i el saben pronunciar".
I encara va trobar més arguments. Oliva és patrona d'Olesa de Montserrat, significa portadora de la pau, i és "un nom molt nostre, que s'ha perdut, malgrat que en l'època dels nostres besavis era molt habitual". Per tot plegat, "per ser un nom ple de virtuts, i també perquè és un aliment", un món que a l'Eulàlia l'apassiona (www. cuinapernens.com), va batejar la seva filla amb el nom d'Oliva.
"De petita no li agradava, perquè li feien bromes pesades i constants", recorda la mare. Li deien oliva verda, oliva negra, oliva amb pinyol, oliva sense pinyol. Són històries que la seva filla ha superat, perquè l'Eulàlia li ha explicat pacientment l'origen del seu nom.
Poc comú
La Nídia sempre té tema de conversa quan es presenta. "Hola, em dic Nídia, com Lídia, però amb n ". És la frase que diu així que acaba de conèixer algú. "Els meus pares buscaven un nom que no fos gaire comú, perquè ells en tenen d'estàndards, com si diguéssim". Al mateix temps, els seus pares buscaven un nom que no fos estranger i que tingués una sonoritat catalana. "Llavors van conèixer uns portuguesos, i una de les noies es deia Nídia". Va ser una revelació, perquè en aquell moment "als meus pares els va semblar que era un nom que s'ajustava al que buscaven".
D'històries sobre noms n'hi ha tantes com criatures. Marta Dalmau i Martí Garcia discutien sobre el nom de la criatura, perquè el pare volia continuar la tradició familiar i posar-li Martí. Però la mare s'hi resistia. La sorpresa va ser que el nadó va ser nena, i tots dos van estar d'acord amb el nom de Martina. "Quan ens presentem de cop és el moment més anecdòtic, perquè llavors expliquem que ens diem Marta, Martí i Martina", diuen.
Anna Poch i Josep Elias, com a amants de la història catalana, buscaven noms amb pes. Al nen, Pere, per Pere I, Pere II (sobretot) i Pere III. Justament amb el criteri de la història, el de Martí el descartaven de totes totes, perquè Martí l'Humà va ser el que va posar fi a la Corona catalana. Per a la nena, el Josep proposava Aurembiaix, el nom d'una de les dones de Jaume I, però l'Anna s'hi va oposar amb resistència. Es va dir Jana.
Altres criteris en què es basen els pares són els noms de la natura: les filles de Natàlia Barés i el Marcel s'hi inspiren perquè es diuen Muguet (el nom d'una flor) i Lluna. "També volíem evitar els sants i les santes, i buscàvem fugir de la repetició", argumenten.
I un dels criteris que més pares subscriuen és que el nom fos català. Esperança S. Serra va triar Sibil·la "per la ela geminada". "Sóc correctora de català i portadora d'una ce trencada, per això volia regalar a la meva filla una grafia de la qual pogués estar catalanament orgullosa".
