Deia un escriptor americà que trobava cada dia massa curt per a tots els pensaments que volia pensar, tots els camins que volia agafar, tots els llibres que volia llegir i tots els amics que volia veure. A molts pares i mares, els dies també se'ls fan massa curts per atendre els seus fills com desitjarien. I pateixen perquè no arriben a tot el que voldrien arribar. Per molt que ens diguem que la qualitat del temps que passem amb ells compta més que la quantitat, se'ns fa difícil crear estones de qualitat sense un mínim de quantitat, i si anem escassos de totes dues coses ens sentim malament.

Quan la quantitat és més aviat minsa i les circumstàncies no ens faciliten augmentar-la, en lloc d'angoixar-nos podem buscar maneres imaginatives i tendres d'incrementar la qualitat. De la mateixa manera que aquell pare que arribava tan tard a casa feia un nus al llençol del fill, perquè l'endemà al matí sabés que havia anat a fer-li un petó, podem dir als nostres fills que quan no hi som també hi som. Que quan som fora pensem en ells, que treballem pel seu benestar, que els duem sempre al cor i que la nostra energia amorosa els segueix acompanyant invisiblement. O visiblement, a través d'algun objecte que ens faci presents durant l'absència.

L'objecte transicional que va definir un reconegut pediatra anglès ens pot ser d'ajut amb menuts i grans. Quan són xicarrons, un mocadoret o alguna joguina de roba impregnada del perfum de la mare fa que el seu aroma continuï acaronant la criatura mentre no hi és i pot tranquil·litzar-la. Quan són més grans, ells mateixos poden triar com fer-ho per sentir-nos a prop. No es tracta de substituir la mare per un mocador, sinó d'introduir un petit toc de qualitat que pal·liï les absències inevitables i ofereixi recursos enginyosos i poètics per transitar-les millor.