Els 'no alumnes'

Quan vaig ser alumne sempre em van dir que la meva lleva era la pitjor de la història de l'institut, que ens portàvem molt pitjor que els nostres predecessors. Tres o quatre anys després, quan hi va estudiar el meu cosí, li van dir exactament el mateix. En el seu cas l'afirmació deuria ser certa, perquè m'explicava maldats que ni a mi ni als meus companys d'aula ens haurien passat mai pel cap. Vint anys després, treballant com a docent, puc constatar que, a banda dels successius sistemes d'ensenyament, les coses semblen anar a pitjor generació rere generació. Als companys d'ofici els pregunto si el que ens trobem actualment a les aules té res a veure amb el que recorden de la seva època d'estudiants. Tots em diuen que no. D'una banda, s'han creat nous i sofisticats mètodes de distracció, i, de l'altra, els adolescents han estat més abandonats pels seus pares per culpa de les exigències laborals. També hi ha una recent plaga d'alumnes plens de trastorns que fan més complexa la funcionalitat dels grups.

Més violència

Parlant amb una psicòloga externa sobre el cas d'un noi molt conflictiu del qual sóc el tutor, em va confessar que els problemes de convivència i de violència s'han multiplicat en poc temps, i que fins i tot afecten centres privats d'alt nivell. En aquesta conversa vaig ensenyar-li el rellotge de la classe que aquest alumne conflictiu va rebentar literalment a cops de puny. En el darrer any he viscut més escenes de violència i de robatoris que en els set anys que fa que m'hi dedico. La meitat dels nois i noies que he d'avaluar no els considero alumnes, són una altra cosa, encara no li he trobat el nom, però no tenen els mínims del que implica saber estar en un institut. Davant d'aquesta realitat és quan decideixes deixar en un segon pla el temari i dedicar-te en cos i ànima a convertir-los en persones. No m'agrada ser catastrofista ni magnificar els fets, però crec que la situació és, si més no, preocupant.

Ignoro si en el futur encara serà pitjor. El que sé segur és que en els propers anys tampoc no s'hi invertirà per redreçar-ho. Potser per això m'aterra la idea d'acabar com aquests centres americans on tots els que hi treballen han de passar pel detector de metalls, i fins i tot algunes empreses ofereixen motxilles a prova de bala com a gran solució contra la barbàrie.