El niu que es buidava i el que no es buida mai

La síndrome del niu buit existeix. “És un conjunt de símptomes detectats en els pares quan els fills han marxat de la llar familiar, i que consisteix en sensacions de buidor, estats d’ànim depressiu, conflictes amb la parella”, explica el psicòleg Antoni Bolinches (67 anys), director de l’Institut Psicològic Antoni Bolinches. “Quan la parella es retroba sola a casa, sense els fills, s’adonen que funcionaven com a família, però no ells dos, i d’aquí els conflictes que apareixen, i també, sovint les separacions”, continua explicant.

Tot i això, Bolinches assegura que la síndrome del niu buit va ser una problemàtica dels anys 70 i 80, quan el jovent volia tenir llibertat, i alhora tenien la possibilitat econòmica per marxar de casa. Actualment, “la síndrome que detecto és la del niu que no es buida mai”.

És un concepte (la síndrome del niu que mai no es buida) creat per Bolinches, que va escriure per primera vegada al llibre Amor al segon intent (Cossetània) i que està passant perquè els joves no tenen autonomia i a més a més els pares són consentidors, perquè els permeten que portin les parelles a casa i que hi dormin junts a l’habitació. Per tant, “¿quina necessitat tenen de marxar de casa quan hi tenen permissivitat sexual i una minsa autonomia econòmica?”, es pregunta el psicòleg.

Així doncs, “s’ha passat d’un extrem a l’altre”, però “la síndrome actual és pitjor que la primera, perquè perjudica els joves, que no s’esforcen a aconseguir el que haurien de tenir a la seva edat”. Dit en altres paraules, viuen d’una manera hedonista i la família els hi permet.

Canvi de paradigma

En canvi, continua explicant Bolinches, hi va haver un temps en què els joves sentien que els pares els coartaven la llibertat, perquè el model de convivència entre pares i fills era molt limitat. “Això va passar especialment a la meva generació, quan la gran majoria vam marxar de casa tan bon punt vam poder, sense pensar-nos-ho gens”, diu Bolinches.

La Lola Casas (63 anys), mare de l’Oriol (40) i del Vern (30) i mestra jubilada, va volar del niu als 18 anys. Vivia a Mataró amb els pares, però sentia necessitat d’una llibertat que no tenia a casa. “Va ser un daltabaix, perquè vaig decidir anar-me’n a Barcelona sola”. Tenia possibilitats econòmiques i ganes de fer la seva. Hi va posar distància, per sentir més que era gran. “Pensa que en aquella època els pares eren molt durs, i a sobre jo era una noia, per tant encara ho van viure més malament”.

Els pares de la Lola es van quedar sols i enfadats perquè la filla havia marxat i perquè volia guanyar-se la vida sola als 18 anys. En canvi, ella, com a mare, va viure de manera normal i gradual que els fills marxessin de casa. “Com que ara tenen 40 i 30 anys encara va poder ser normal, perquè van trobar feines del que havien estudiat”, i per tant en aquell moment la Lola ja va veure que els havia arribat el moment. Tenien entre 22 i 24 anys quan van marxar de casa. “En el moment que ho van fer no era com ara, que ningú no troba feina, o si en tenen no dura”. Ara per molt que els joves volguessin marxar de casa no poden fer-ho, perquè el mercat laboral no els hi permet. El fill petit de la Lola viu a prop de casa seva, a Mataró, perquè la Lola, de gran, va tornar a viure a la ciutat natal. El fill gran viu a Argentona, amb la família, i sovint estan tots junts els caps de setmana.

Precarietat laboral

Si ara els joves no poden marxar de casa, cosa que s’entén per la situació que estem vivint i la precarietat laboral, “el que no es pot tolerar és que els pares es converteixin en minyons dels fills, perquè tenen una edat en què tot s’ho saben fer sols”, afirma la Lola. Des de posar les rentadores fins a fer-se el menjar. Quan tenen una edat, per molt que visquin a casa dels pares les normes de convivència s’han de canviar, pensa.

Una altra qüestió és que per a la Lola el fet de trobar-se sola a casa, amb la parella i sense fills, no va ser cap daltabaix. “Els ocells donen una empenteta als pollets perquè surtin dels nius i se’n vagin a volar”. És el que han de fer els pares sempre, opina, perquè si no “els sobreprotegim i no els estem fent madurar”. “Si els deixem marxar quan toca -continua la Lola-, els pares no se sentiran sols, perquè si estàs bé amb ells, encara que facin la seva, hi mantens molt bona relació”.

El que sí que va sentir la Lola és més espai a casa. “Em vaig arribar a preguntar com és que hi havíem cabut els quatre tots junts”. L’habitació del Vern, la Lola l’ha convertit en el seu estudi, però hi manté el llit, perquè va pensar que sempre podia fer falta. De l’habitació de l’Oriol el pare n’ha fet un altre estudi, el seu. “Esclar -diu-, quan tens fills desenvolupes la necessitat d’aprofitar l’espai perquè tots hi hem de viure, però després, quan se’n van, et retrobes amb un munt d’espai, que sempre va la mar de bé”.

Finalment, i pensant en la relació de parella quan marxen els fills, el psicòleg Antoni Bolinches recomana als pares que sempre vigilin que la família no perjudiqui la seva relació de parella. “Com a pares, donem el millor de nosaltres”, però cal molta maduresa personal perquè la parella també es mantingui bé malgrat els fills. “La dona és la que acostuma a mantenir l’estabilitat familiar mentre els fills són a casa”, i quan marxen s’adona que ja no té la motivació bàsica que feia que mantingués el vincle amb la parella, falta l’amor. “Pot sobtar però és així, per això torno a repetir que cal molta maduresa personal per saber portar amb èxit la família i la parella”, conclou Bolinches.