La cua de Quiró

La meva escola tradicional

Cada vegada que critico algun aspecte de l’escola postmoderna em veig en la necessitat de justificar que no sóc partidari ni de la memorització dels reis gots ni del retorn a la ploma i al tinter. És a dir, em veig obligat a justificar les meves intencions. En realitat, no critico l’escola postmoderna pel que fa, sinó perquè em sembla que es nega a disposar d’una imatge crítica de si mateixa. Es mostra massa obsessionada per entendre’s a ella mateixa negativament, és a dir, en oposició a una imatge molt esbiaixada de l’escola tradicional. Jo tinc una imatge agredolça de la meva escola. I de la meva biografia. Però, en general, n’estic satisfet. I agraït.

Un dia el metge del meu poble li va dir a la meva mare: “ Su hijo vale para los estudios ”. Això va provocar un problema considerable a casa, perquè per fer el batxillerat calia trobar un internat que fos econòmicament assequible. Em van deixar molt clar -jo tenia 11 anys- que, si volia estudiar, havia de guanyar-me cada any una beca i, si no, m’esperava la vida a pagès. I em van portar als caputxins.

Passat el temps, em sento molt agraït a aquells frares. Estaven convençuts que la seva principal obligació era esperonar el meu gust per l’escriptura (aquelles inoblidables redaccions setmanals!) i la lectura. Quantes hores vaig passar sumit entre novel·les, completament aliè al món circumdant! Ara m’adono que aquelles lectures formen part de les estones més intenses que he viscut a la meva vida. Els estic agraït per haver-me presentat complets desconeguts com Beethoven, Mozart o Brahms i, molt especialment, per haver poblat la meva imaginació adolescent amb imatges d’Orson Welles, John Huston, John Ford, Stanley Donen, Eisenstein... Aquesta va ser la meva escola tradicional, als anys 60.

Va ser una escola austera en les formes, perquè sovint es veia obligada a triar entre Elia Kazan o la calefacció i, gràcies a Déu, acostumava a triar Kazan. Però era una escola ambiciosa, entestada a fer-nos visibles les nostres possibilitats més altes. No fa gaire em vaig creuar al carrer amb un d’aquells frares. Va ser ell qui em va reconèixer. Ens vam fer una forta abraçada i vam començar a xerrar. “Vam ser molt durs?”, em va preguntar. “No! -li vaig respondre-. Dura era la vida que ens esperava al poble. Ens vau ajudar a trobar una sortida”. Crec que li vaig treure un pes del damunt.