Sovint no expliques les coses que et passen pel cap per por que et prenguin per boig. És una llàstima, perquè el dia que goses fer-ho el més normal és que et trobis amb respostes del tipus: "Ostres, tu també? Jo em pensava que era l'únic que pensava això!" I és que, com deien els avis, qui no té un all té una ceba, que és una manera molt gastronòmica de dir que tothom amaga alguna raresa.

Jo, que n'amago un grapat, avui voldria confessar-ne una de quan tenia l'edat del meu nen. Resulta que em distreia fantasiejant que tota la gent que m'envoltava no eren de debò, que eren actors que interpretaven els papers dels meus familiars, amics, veïns i coneguts. La raó era clara: es tractava que no m'adonés que jo no era pas humà, sinó un superheroi que havia vingut d'un altre planeta. Naturalment, mai vaig compartir el meu secret amb ningú, però em passava tot el dia buscant pistes que corroboressin la meva teoria, si fa o no fa, com el protagonista d' El show de Truman, però amb quaranta anys d'antelació. Sí, sóc un visionari, què hi farem!

Bé, conyes a banda, el problema de tota aquesta teoria meva és que sent un alienígena havia de detectar el meu superpoder per tal de dosificar-lo i no delatar-me. De seguida vaig tenir clar quin era el meu: ser immune a totes les malalties. Ostres tu, la vaig clavar! Perquè si una cosa m'ha caracteritzat fins a dia d'avui és que ho arreplego tot, i quan dic tot vull dir tot. Ep, res de greu, no us espanteu! Però és com si tingués una gelosia viral que fes que hagi de tenir tot el que tenen els altres: grips, mals de queixal, constipats... Ara, de gran, hi estic tan acostumat que entre tos i tos me'n foto de mi mateix i de la meva carrera truncada de superheroi de pega. L'únic que m'amoïna ara és no encomanar els meus virus a l'únic ésser de la meva família que encara es pensa que sóc un superheroi: el meu fill. Per això ahir, aprofitant un virus intestinal marca de la casa, vaig decidir posar-me una mascareta de paper que havia portat de record del Japó fa un grapat d'anys. Hauríeu d'haver vist l'efecte que va tenir en el meu nen quan em va veure arribant d'escola. "El papa està molt malalt!", va cridar aferrant-se a mi tot plorant. La moral de la història és ben clara: no cal ser cap superheroi, només ser un bon pare i mirar de no espantar la canalla amb fantasmades de nen petit.