Hormones, guix, etcètera

Quan l’objectiu és aprovar, no aprendre

El meu amic Benet ja sabia que el seu retorn a la docència seria tota una experiència i creia que tindria un munt d’anècdotes divertides per explicar. “Tota una experiència -em diu- sí que l’és”. Però d’històries divertides poques. Sabia que el seu retorn a les aules d’un institut no seria fàcil. Però, entusiasta com és, estava convençut que de seguida en sabria veure la part positiva.

Jo mateix l’advertia que les aules d’ara no són com les d’abans. Li deia que a les visites que faig de tant en tant a les escoles i instituts per parlar d’alguna de les meves novel·les juvenils he pogut veure que mentre en alguns centres es manté la il·lusió de sempre per la visita d’un escriptor, en d’altres hi ha hagut un canvi tossut i lamentable cap al desinterès, que sovint s’expressa en un comportament del tot inadequat, en la ximpleria i en el comentari groller. Mentre els uns encara volen aprofundir en els drames personals dels personatges d’una novel·la o en les idees que mira d’expressar l’autor, els altres només mostren una mica d’interès quan algú pregunta quants diners guanya un escriptor, quants euros li corresponen per llibre comprat i en quants dies es pot escriure una novel·leta, a veure si l’escriptura és una bona manera de guanyar-se la vida sense fer gaire esforç.

Tot per la nota

I en Benet, visiblement aclaparat per l’experiència de les primeres classes, em confessa que ha constatat el mateix: als seus alumnes els preocupen més les notes que els coneixements. L’objectiu és aprovar, no aprendre. Guanyar, arreplegar coses tangibles, com les notes i els mòbils, més que no perdre’s en el món boirós del coneixement, tan indefinit i inabastable.

“Però no està tot perdut -em diu amb l’optimisme que emergeix encara per damunt del seu aclaparament-; tenim els professors, bons i ben preparats, i tenim els edificis. El que falla són les lleis, els pressupostos, l’aposta decidida per invertir de veritat en l’única riquesa possible d’un país que no té petroli, ni diamants, ni un gran territori per omplir-lo de vaques o blat”.

Per això en Benet s’ha fet voluntari. I demà el trobareu al seu institut, disposat a facilitar la participació de la gent, a veure si fem un pas més, ni que sigui modest, perquè la nostra educació s’assembli una pèl més a la dels països que envegem.