Ja llegeixo sol! (I mussol?)

Hi ha una etapa crítica en la formació literària dels nens, una escletxa entre dos estadis d’aprenentatge en què sospito que sovint perdem força lectors: es tracta del moment en què ja saben llegir i comencen a desenganxar-se dels colectors, de l’adult que els hi explicava un conte abans d’anar a dormir o bé se’ls posava a la falda per mirar plegats un àlbum il·lustrat. És una fase crítica per molts motius i cal anar amb compte: hem de tenir present que saben llegir molt menys del que es pensen i molt més del que sospiten. M’explico:

Per una banda, si la cosa ha anat bé, ja han accedit a un munt d’històries meravelloses amb l’ajuda d’un llibre o sense cap suport (tant li fa, les narracions orals són igual d’interessants per a la formació literària). Han activat l’imaginari, la capacitat de generar imatges i móns sencers, de viure històries increïbles a través de la paraules i de reviure-les a posteriori, mitjançant el record, quan l’espectacle s’ha acabat. Coneixen una bona pila contes i rondalles clàssiques -des de La Caputxeta Vermella fins a Els tres porquet s- i, tot i que serien capaços d’escoltar-les un i altre cop fins a l’infinit, també han après que a vegades és divertit sentir-ne d’altres versions ben diferents i desconcertants - Guji Guji, de Chih-Yuan Chen (Thule) o La Caputxeta Vermella, de Beatrix Potter i Helen Oxenbury (Joventut)-, també saben reconèixer la traça dels clàssics en el cinema o els anuncis, han accedit a contes d’altres cultures i narracions actuals i han après a gaudir del text sense cap altre acompanyament gràfic: si no és així, Visual i dits i nas i orelles i gust de cireres, antologia de contes de diversos autors (Piscina, un petit oceà), és un llibre excel·lent per treballar aquesta habilitat. Totes aquestes experiències els han ofert estones meravelloses, tant a casa com a l’escola o la biblioteca, els han poblat el cap d’éssers fantàstics, caràcters atípics i escenaris fascinants i els han incentivat la curiositat per descobrir noves històries. Aquest és un llegat molt important que els servirà tota la vida i que hauria d’anar augmentant sempre.

Però, per altra banda, tenen molt poc rodatge a l’hora de descodificar: saben atribuir un so a cada lletra però hi ha lletres que no saben distingir, i hi ha tipografies estranyes que els fan la feina més difícil. A més, aquest esforç continuat d’establir connexions so-grafia cada tres mil·límetres se’ls fa molt cansat, francament esgotador. I no només això, a vegades no saben casar totes les lletres d’una paraula per identificar-la i conferir-li un significat: primer perquè hi ha paraules que sonen molt diferent de com s’escriuen -cal estar atents als dígrafs, a les lletres que no sonen, a les vocals àtones- i segon perquè hi ha moltes paraules als llibres que encara desconeixen. Amb tant d’entrebanc, si s’atreveixen a llegir sols, quan han superat una o dues frases ja n’estan ben tips i cansats. Llavors, o bé els entra de cop una son insuperable, o bé qualsevol alternativa lúdica (la tele, quatre xuts...) els sembla millor que la lectura.

Aquest abisme s’agreuja si pensem en els llibres que els adults -mestres i famílies- els posem a l’abast per començar a llegir sols: sovint tornen a ser les rondalles populars que coneixen des de fa anys (i que els havíem explicat amb tot luxe de detall) però escrites ara de manera simple (i pobra?) perquè els infants triomfin en l’exercici de descodificació i no s’hi cansin gaire. Si a més a més ens proposem que l’infant es familiaritzi amb la lletra lligada, reapareixen llavors uns materials didàctics (no sempre literaris) que poden ser molt decebedors: lectures escolars, esgrogueïdes i benintencionades, pensades exclusivament per a l’entrenament lector.

No oblidem que, paral·lelament a la lectura, l’infant té accés a un món audiovisual que es renova contínuament, d’oferta infinita, que es comparteix i comenta en els entorns infantils però també entre els adults, que sovint demana poc esforç de consum i que els permet anar descobrint històries cada cop més complexes i emocionants: en moltes pel·lícules d’animació o capítols de dibuixos animats els personatges són molt complexos i evolucionen, se serveixen de l’humor, de la ironia i la hipèrbole i l’acció avança a tot drap: uns nous ingredients que poden resultar hipnotitzants.

No és d’estranyar, doncs, que en aquesta cruïlla molts infants arribin a una conclusió ben senzilla que potser ja no revisaran en anys: la lletra per a la vida escolar i els audiovisuals per a l’oci. Què podem fer per no perdre lectors ja de bon principi, quan tot just comencen el seu itinerari literari?

Primerament, no abandonar les estones de lectura compartida: no deixar de llegir contes i àlbums il·lustrats a fills i alumnes fins que realment siguin ells els que se’ns treguin de sobre. No només això, és hora de saltar a les novel·les, compartir arguments més llargs i envitricollats perquè aprenguin a retenir a la memòria una trama argumental d’un dia per l’altre, a veure que els personatges poden anar canviant i que hi pot haver més d’un gir en una història.

També podem mirar de buscar narracions noves, de recent edició i disseny atractiu, d’arguments actuals i d’humor tallat al segle XXI, que puguin llegir sobretot ells i que els puguin interessar: algunes recomanacions en aquesta línia són Björn, de Delphine Perret, Narval: unicorn marí, de Ben Clanton (Joventut) o els còmics de la col·lecció Mamut, com La caca màgica, de Sergio Mora (Bang). La lectura no s’ha de convertir de cop i volta en un exercici metòdic i àrid: ha de continuar sent una estona plaent, en què accedir a històries emocionants i sorprenents sigui la motivació principal. Si la proposta és llegir per practicar, perquè toca aprendre’n, costarà molt que s’hi aficionin.

LLEGIR ÉS GUANYAR

Llegir un bon llibre sempre és un guany, independentment de qui s’ocupi de la descodificació. Si l’infant no té cap dificultat d’aprenentatge molt severa, durant la Primària, més tard o més d’hora aprendrà a llegir sol, perquè tot ens hi porta, perquè és un aprenentatge bàsic en la nostra societat, molt més necessari per a la supervivència que saber caçar o fer una foguera. En canvi, hi haurà força persones que tindran dificultats de comprensió tota la vida. És en aquest punt on hem de concentrar esforços: la descodificació és el mitjà, no la fi. Mirem d’oferir als infants lectures cada cop més complexes d’argument, més llargues, amb més personatges i més matisos: literàries. Si al principi ell només en llegeix el títol i l’adult tota la resta, no passa res: quan s’hi vegi amb cor ja anirà demanant més i més torn de lectura. A més a més, si optem per bones històries, en parlarem, generaran debat, ens hi referirem en contextos diversos... i el diàleg és la millor estratègia per fomentar la comprensió (més que els resums i els qüestionaris, ben segur).

Finalment, cal recordar que el gran motor de la comprensió és la motivació: potser en l’àmbit familiar la lectura ha sigut durant la infància una estona d’exclusivitat, un moment compartit amb els pares en un espai íntim (de llum tènue i ple de coixins) i es continuava parlant de les històries de la nit abans l’endemà (com fem els adults amb els fenòmens mediàtics). Els adults no podem donar-nos de baixa de cop i volta d’aquests petits paradisos i deixar els infants llegint sols com mussols i perduts: cauran els castells, es fondran els dracs i l’infant es veurà abocat a una mar de signes, negre sobre blanc, tots iguals, formant files. I la lectura, de sobte, ja no els semblarà tan emocionant. No tinguem pressa perquè llegeixin sols, ben al contrari: aprofitem per compartir universos literaris amb els infants fins que ens demanin intimitat i ens en desterrin definitivament.

Mariona Masgrau és professora de la Universitat de Girona