Gerard Canals Puigvendrelló: "Em preocupa que observo molts adults que són molt crítics amb els infants"

BarcelonaEl meu vincle amb Sibèria comença amb l’estudi de pintures rupestres al vessant nord del Pirineu. Sempre m’ha apassionat el missatge simbòlic que transmeten. Fa anys, llegint sobre el tema, vaig assabentar-me que a Sibèria encara queden xamans que dibuixen figures similars en roques, coves i, especialment, en els seus tambors rituals. A partir d’aquí vaig anar indagant en les cultures dels pobles indígenes siberians i vaig quedar-ne totalment captivat.

Com és el paisatge de Tuvà?

— És una regió molt muntanyosa. És una gran estepa envoltada de serralades, especialment les d’Altai, Tannu-ola i Saian Occidental i Oriental. Aquestes muntanyes són molt agrestes, les seves parts altes tenen un clima similar a la tundra àrtica, mentre que a les faldes s’hi estenen grans boscos de taigà que descendeixen fins a l’estepa central tuviniana, on discorre el riu Ienissei.

La teva paternitat té cap relació amb els nòmades tuvinians?

— Quan vaig ser pare ja feia alguns anys que m’havia proposat aprendre a cantar khöömei, el cant gutural i difònic típic de Tuvà. Amb l’arribada de la Mina les hores per escriure van reduir-se molt, i això va fer que aprofités per cantar encara més, ja que ho podia fer en qualsevol lloc i moment. Puc dir que cantar ha anat molt lligat als primers anys de la meva filla. I ella podrà dir que des de ben petita ha escoltat cançons tradicionals catalanes i tuvinianes a parts iguals.

Què hi ha en la seva manera d'educar els fills que t'hagi sorprès?

— En les creences tuvinianes els infants es considera que encara romanen entre el món dels esperits i el dels humans, aproximadament fins als dos anys de vida. Durant aquesta primera infància són tinguts com a protectors de la família i pràcticament es podria dir que se’ls venera.

A què dediques una atenció especial?

— A intentar que els prejudicis dels adults no condicionin la seva visió del món i que sigui ella la que pugui experimentar com és la realitat que l’envolta.

I què et fa rodar el cap?

— Em preocupa que observo molts adults que són molt crítics amb els infants i, sobretot, amb els joves. Se’ls titlla amb molta facilitat de ganduls, de dèbils. Se’ls resta molta importància a ells i als seus problemes. Sembla que facin una mica de nosa, i crec que és un gran error.

Què et fa feliç?

— A mi m’agrada molt l’herpetologia, que és l'estudi dels amfibis i els rèptils, i tinc moltes guies i llibres sobre el tema. Va ser una sorpresa adonar-me que a la meva filla també li cridaven molt l’atenció aquests animals abans que jo n’hi expliqués res. Ara, el moment després de sopar de revisar guies i comentar cada serp o cada salamandra s’ha convertit en una rutina molt especial.

Quin conte tradicional agrada més a la teva filla?

— Li encanten els que hi apareixen animals. El conte de L’ànec salvatge i el gall fer explica que aquests dos animals són molt bons amics. El fet és que durant l’estiu l’ànec salvatge i el gall fer passen molts bons moments junts. A l'arribar l’hivern, però, l’ànec ha de marxar i cada any deixa el gall fer tot sol i trist. Un hivern, mentre l’ànec emprèn el vol per migrar cap a països més càlids, el gall intenta seguir-lo infructuosament. Llavors l’ànec recula i, per protegir-lo del fred, li posa el seu plomissol blanc al pit, les seves plomes verdes al coll i les seves celles vermelles sobre els ulls. D’aquí ve que el plomatge d'aquestes dues aus s’assembli.

Per què els camells sempre estan enfadats?

— Hola, camell! és un conte que ho explica. Antigament, el camell era un animal molt majestuós i que sempre estava de bon humor. A més de les dues gepes i de ser molt pelut també tenia unes banyes grosses i daurades i una cua llarga que li arribava fins a terra. Un dia, un cérvol va demanar-li les banyes perquè havia d’anar a una festa i, més tard, també un cavall va demanar-li la cua perquè havia de córrer una cursa. El camell, bon jan de mena, els hi va deixar i tots dos en van quedar encantats. Tan encantats que ni el cérvol ni el cavall van acudir a tornar-li, i així va ser com el camell va quedar sense banyes ni cua, i per això des de llavors té tan mal geni.