Gemma Martínez: "Està bé sentir-se esgotada i imperfecta perquè no hi ha manual de com fer-ho tot bé"

BarcelonaLa Rosa és un dels personatges que interpreto a Cacophony i el primer cop que la veiem està en una situació límit, embarassadíssima, amb contraccions, esperant un autobús per anar a l’hospital i sense bateria al mòbil.

Potent.

— No te'n vull explicar massa, però encara passen coses que la desestabilitzen més, amplificant la tensió, posant en evidència la seva vulnerabilitat. Malgrat que ella intenta prendre decisions i buscar solucions, li costa deixar-se ajudar, i quan finalment es veu obligada a acceptar suport, la veiem fràgil, com si això la fes sentir menys independent.

De fet, acabes de resumir tots els embarassos.

— Viure l'experiència de gestar, parir i del postpart és indescriptiblement intens. En el meu cas, també amb moments de molt neguit. Comparteixo amb la Rosa aquesta dualitat entre la força i la vulnerabilitat, entre la determinació de tirar endavant i la dificultat de reconèixer que, de vegades, necessitem els altres.

Has viscut dos parts però no de manera igual.

— Jo vaig gestar el primer fill, mentre que la meva dona va viure el procés amb el segon. Això m'ha permès entendre el procés des de dues perspectives: la de qui acompanya i la de qui ho viu en primera persona. Coneixent de primera mà el dolor que implica un part i sabent que no podia fer gaire per alleugerir-ho, vaig sentir la impotència de no poder fer res més en aquells moments.

Et va resultar més dur acompanyar que parir?

— La consciència de presenciar un part, amb totes les complicacions que van sorgint, és bèstia, i viure'l és transformador. Per mi, que soc patidora de mena, acompanyar-ho va ser fort. Sempre dic –mig en conya mig seriosament– que si hi tornéssim em demano parir.

Va ser difícil decidir tenir el segon fill?

— Amb la meva parella teníem clar que intentaríem tenir un segon fill. Les dues tenim germans i valorem molt el vincle especial que això aporta. Com que en el nostre cas el procediment per tenir fills és costós a molts nivells –hormonal, emocional, econòmic– vam iniciar per segon cop un tractament de reproducció assistida amb la idea d’afrontar-lo amb serenitat i acceptar el resultat, sense obsessionar-nos si no sortia bé, amb la voluntat de prioritzar el nostre benestar com a família, independentment del desenllaç, que finalment ha estat positiu.

Com és ser mare de dos petits?

— Els matins, si has d’estar amb tots dos, arribar puntual a l’escola és una proesa. Al vespre, l’hora d’anar a dormir també és bastant divertida. El més petit és lactant i el gran encara no s’adorm sol. Intentar gestionar les necessitats de l’un i l’altre alhora després d'un dia llarg pot ser esgotador. A vegades sembla que l’hora de dormir sigui la més intensa del dia, quan, en teoria, hauria de ser el moment de relaxar-se.

Què et dius, quan ja no pots més?

— Em recordo que és una etapa, que no durarà sempre, que passarà, que els moments complicats van sempre acompanyats de molts que són preciosos. Em dic que està bé sentir-se esgotada i imperfecta, perquè no hi ha manual de com fer-ho tot bé, i que això és part de la bellesa de la maternitat. De fet, em va molt bé recordar-me tot això ara, mentre et responc.

Ser mare què t'ha obligat a aprendre?

— M’ha donat més consciència del valor del temps i de la necessitat de posar límits. Si accepto un projecte, vull que sigui perquè em motiva de debò i perquè m’encaixa en un equilibri entre la vida professional i personal. Ara ja no és un “sí a tot”. Necessito valorar bé tot el que implica, inclosa la logística familiar.

Dona'm un bon motiu per regalar entrades de Cacophony als fills.

— L’obra s’inicia amb un debat en una festa sobre l’absolució d’un futbolista acusat de violació. És un bon punt de partida per reflexionar sobre la responsabilitat, el consentiment i els límits. Hem fet funcions per a instituts i han funcionat molt bé. L’obra capta l’atenció dels joves perquè tracta un tema que els toca de prop.

La seva realitat són les xarxes.

— L’obra reflexiona sobre com, de vegades, les persones que es converteixen en figures públiques de manera inesperada no tenen control sobre la narrativa que es construeix al voltant seu. La pressió mediàtica amplifica qualsevol error, convertint-lo en una sentència pública que les deshumanitza.