Mariana Alessandri: "Em resulta difícil veure els meus fills tristos, ho sento com un fracàs"

BarcelonaReconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

No acceptem les pròpies emocions fosques però sí les dels fills.

— No hi estic d'acord. A mi em resulta difícil veure els meus fills tristos. Ho sento com un fracàs. És com si la meva obligació com a mare és que siguin sempre feliços.

I què fas?

— El que cal és ensenyar-los que no tinguin por de les seves pròpies emocions. Quan consolem un fill, sovint li diem que ja ha passat tot. Intentem que oblidi les emocions, que les negui. Però els fills mereixen que els estimem també quan tenen sentiments negatius. Mai he dit a un fill que no plori. Plorar és una expressió natural. Plora tant com calgui que jo seré al teu costat. No s'han d'avergonyir de les seves emocions. És una lliçó important que cal ensenyar-los de ben petits. Aristòtil diu: pots estar enfadat, però no pots mossegar el teu germà.

Què vol dir?

— Tots els sentiments són vàlids, el problema és què en fem, d'aquests sentiments. Un dia el meu fill estava enrabiat perquè no volia anar en bici i el seu pare li va dir: plora tant com vulguis, però segueix pedalant.

Al llibre parles de positivitat tòxica. Pares i mares ens imposem ser sempre positius, optimistes, constructius.

— Conec pares i mares que diuen al fill: ves-te'n a l'habitació i no surtis fins que no siguis feliç. Què li estem dient? Doncs que només l'estimem quan somriu. L'obligació de ser optimista és un imperatiu en la cultura dels Estats Units. Però l'autoestima es dona quan saps que els altres t'estimaran tal com ets, sense necessitat de simular que ets un altre.

Què fas quan veus un fill emprenyat?

— Certament, no m'agrada gens veure'ls enrabiats, dient coses negatives d'algú, però la meva actitud no és mai demanar-li que no digui o senti allò que diu o sent, sinó al contrari. Li demano que m'expliqui més coses sobre allò que li passa, sigui o no important. Et vull explicar una cosa.

T'escolto.

— Quan el meu llibre va sortir als Estats Units, el 2023, la meva mare s'estava morint, així que vaig decidir que vindria a viure a casa meva. Van ser unes setmanes complicades. Jo em sentia feliç de promocionar el meu llibre i, al mateix temps, molt trista veient com ella s'anava apagant. Una nit, quan ja era al llit, el meu marit em va dir que el fill gran estava plorant, que havia parlat amb ell i que era per un tema sense importància. Malgrat tot, em vaig aixecar i vaig anar a la seva habitació. Vaig entrar sense dir res, el vaig abraçar i, al cap d'una estona, jo mateixa em vaig posar a plorar. Ell va quedar sorprès i em va preguntar per què plorava. "Doncs perquè la meva mare s'estava morint", li vaig dir. I vam estar estona abraçats, plorant en la foscor.

M'emociona, sentir-te explicar això.

— Ell i jo estàvem tristos, cadascú pel seu motiu. No tenia sentit intentar saber quin dels dos dolors era més intens. Tots podem plorar junts. No necessitem tenir un bon motiu. No hi ha comparació. Hi ha compassió. Crec que podem riure més quan som capaços de plorar. Tant l'expressió del dolor, com de la ràbia o la felicitat tenen relació amb la confiança, la confiança en mi mateix i en la gent que estimo.

No sé si hi ha res més important que la companyia.

— La vida és dura i no me la vull perdre amagant la part desagradable sota de la catifa. Hi ha una frase que vaig sentir en una pel·lícula, Shadowlands: "El dolor d'ara és part de la felicitat que vam sentir". Potser també es pot dir al revés. No som persones trencades, ningú no ho és. Només cal reconèixer la dignitat que tots tenim. No es tracta de demanar somriures, sinó de demanar honestedat i de sentir que, passi el que passi, sabrem viure-ho junts.