A quina edat les criatures poden anar a un tanatori?

MartorellLa música, el dibuix i fins i tot la relaxació són alguns dels aliats amb què Neus Cester s’apropa a la mort i el dol amb criatures molt petites. Mestra d’infantil, Neus Cester (Martorell, 1995) respon que ja de ben petits els infants poden entendre la mort d’un familiar o d’un animal, només cal adaptar la manera d’explicar-ho a cada edat per fer-ho més comprensible. “Cal normalitzar la mort com una part de la vida”, afirma. Dependrà de la maduresa de cada criatura, però cap als tres anys ja poden sentir com els adults pateixen per la mort, tot i que potser no ho associen a una desaparició permanent. Serà una mica més tard, cap als cinc (no són límits matemàtics sinó aproximatius), que comencin a sentir “curiositat” i es facin un tip de fer preguntes. Per a Cester, no cal alarmar-se ni posar-se nerviosos, sinó que és un bon moment per resoldre dubtes sobre la vida, perquè el més important és “que se sentin escoltats, validar els seus sentiments”, indica. A més, diu que en aquests moments no hi ha encara temor, així que es pot aprofitar l'interès perquè puguin créixer sense aquest “tabú”.

Hem de fer servir eufemismes?

En aquestes edats més primerenques, són vàlides expressions com “l’àvia ha pujat al cel” o “l’oncle se n’ha anat de viatge”? Segons aquesta mestra, aquestes solucions “poden portar a malentesos i confusions” entre les criatures. “Se’ls pot explicar que quan una persona mor, el seu cos deixa de funcionar: el cor deixa de bategar, ja no respira, ja no parla ni es mou”, aconsella.

Han d'anar a l'enterrament?

En aquest punt, Cester (@_pedacitosdemaestra a Instagram) sosté que una criatura de cinc o sis anys ja pot decidir, per exemple, si voldrà acudir al tanatori o a l’enterrament d’un familiar un cop se li ha fet entendre el significat de la mort. “Hem de fer-los veure que, si bé és cert que ja no podem veure aquesta persona, sí que podrem recordar-la i sentir-la dins nostre”, diu i, en cas que a la criatura li sonin conceptes religiosos, potser se la pot animar a reflexionar sobre què en pensa.

Després d’anys formant-se sobre el dol Cester va animar-se a fer l’exercici amb el seu propi procés arran de la mort d’avis i del pare. A ell li va dedicar L’últim somriure (Editorial Cuatro Hojas), un conte amb il·lustracions de Verónica Gallardo en què una nena aprèn a mantenir el record del pare mort a través dels cinc sentits sensorials. “Hi ha un moment que el pare li diu que mentre el recordi, sempre estarà al seu costat”, explica. Va tenir el títol clar des del primer moment i els petits textos del conte li van sortir d’una tacada una matinada en què es va llevar molt trista enyorant el pare, mort tres anys abans. Amb la creació literària afirma que ha pogut “transformar el dolor de la mort en amor” i assenyala que el dol és un procés que si no se li ofereix una atenció i un espai corre el perill "d'enquistar-se".