Criatures 29/06/2019

"D’on i de qui ho ha tret, això?"

La canalla aprèn per imitació, ja siguin paraules, accions o conductes. És el procés normal d’aprenentatge. Però què passa quan el que copien són actituds d’altres infants que ens semblen inadequades?

Marc Serrano I òssul
6 min
Desaprendre conductes negatives imitades «D’on i de qui ho  ha tret, això?»  Contrarestar  amb motivació

Les criatures aprenen per mimetisme, per imitació: observen, retenen i repliquen paraules, accions. El miracle del mirall màgic. Genial. Però què passa quan calquen comportaments i expressions que als adults els semblen inadequats, quan imiten els companys que es porten malament? I què ho fa, que es fixin precisament en els més trapelles, en les seves paraulotes i en les seves malifetes? Per què els fascinen tant? Què han de fer-hi pares i mares (si és que han de fer-hi res) i què poden fer-hi?

La psicòloga clínica i psicoanalista Mercè Collell en treu l’aigua clara. Es copien perquè necessiten referents: “Quan un no sap alguna cosa, mira al seu voltant i observa què fan els altres. Això, fins i tot a la vida adulta. És perfectament natural que busquin models d’actuació. A vegades, en els diàlegs dels jocs, els pares descobreixen que els seus fills diuen als ninos frases que han dit ells o reprodueixen situacions que han passat a casa. Imitar -afirma Collell-, és un mecanisme inherent al creixement. Els altres ens ajuden a anar construint la nostra identitat. La imitació seria un primer pas per a tot aprenentatge; després, cal trobar la pròpia singularitat. Perquè imitar es queda en un nivell molt superficial”.

No imiten a tothom, sinó que, en el cas d’amics o companys, es fixen en alguns més que en d’altres.Sempre hi ha nens líders -explica Collell-. Els nens imiten aquells que admiren per la seva manera de ser, perquè són més atrevits, desafiadors. Aquells nens amb els quals tinguin un lligam afectiu són els que més els influiran en la manera de fer. A vegades els mestres parlen de ' líders bons'. Però també n’hi ha de dolents. “Una de les característiques de l’ésser humà és la transgressió. Veure que companys s’atreveixen a fer coses prohibides -manté Collell-, en certa manera, els empeny a fer-les. Òbviament, hi ha una apetència en aquella conducta” que caldrà que l’infant gestioni. “Un nen ha de 'domesticar' les seves apetències. Sovint el que 'convé 'no és el que més li agrada. Si veuen que un desobeeix, pensen: «Si ell ho fa, jo també»”.

COM FUNCIONA LA IMITACIÓ?

Desxifrar el funcionament de la imitació entre iguals pot erigir-se en una bona eina per a una criança diguem-ne estratègica: “Quan els nens són molt petits, entre dos i tres anys -revela Collell-, es pot donar una certa confusió entre ells i l’altre. La relació entre iguals és d’una gran intensitat emocional. L’altre és un ajut, però també és un rival. La relació d’amic es fa més present a partir dels sis o set anys. És aleshores -remarca la psicòloga- quan es desperta la consciència de grup, en la qual el lligam entre ells és un dels aspectes més importants”.

Grans o petits, com és que el comportament s’encomana tant, tantíssim entre col·legues? Respon la vicepresidenta del Col·legi de Pedagogs de Catalunya (COPEC), Victòria Gómez Serés: “Tots els humans aprenem per imitació i per repetició, tant si és bo com si és dolent. Un infant aprèn a través de dues vies, bàsicament: a través de la imitació i repetició o bé a través de l’exploració, quan els adults els potenciem la curiositat. Els nens imiten perquè hi ha una sèrie de conductes, paraules o frases que els criden moltíssim l’atenció, que per a ells tenen una espècie de significat, i això és el que el seu cervell adopta”. I per què els atrauen els comportaments dolents? “Tenim el que s’anomena la glàndula de la psicologia inversa, la que es desperta quan et diuen: «Sobretot, no facis això». I es desperta tant en nanos com en persones adultes”. No penseu en un elefant. No ho feu, eh?

Desaprendre conductes negatives imitades

Que ho hagin començat a fer o a dir per mimetisme no vol dir que no puguin deixar de fer-ho. “Una eina important -sosté Mercè Collell-és poder parlar amb ells. Ajudar-los a reflexionar. Abans dels sis anys, si hi ha una bona relació amb un adult, aquest li pot donar arguments i el nen obeeix, més que perquè ho entengui -que a vegades no pot-, perquè confia en aquell adult. Quan és més gran ho pot anar entenent i, fins i tot, desenvolupar una certa crítica”. Collell recomana “ajudar-lo a pensar”. “Per què fa allò? Què espera? Què el mou? Si les conductes negatives obeeixen a algunes dificultats internes o bé a algun conflicte caldrà poder fer una consulta amb un professional”, observa. Perquè podria ser que la imitació de comportaments negatius d’altres nens amb qui es relaciona es degui a motius ocults: “Hi ha nens amb fortes inseguretats que es veuen arrossegats, per ser acceptats, a fer coses o a entrar en tots els conflictes. En aquests casos caldria consultar [demanar ajuda externa] a fi d’atendre aquesta permeabilitat personal”.

Els atrauen -observen, capturen i reprodueixen- les conductes allunyades del que viuen i veuen a casa. Es fixen, sobretot, en camarades amb entorns familiars diferents del propi: “La maduració evolutiva és diferent, malgrat que dius «tots són de P-2», o «tots són de P-3». D’acord, però un serà fill únic i, per tant, se’l tractarà com un nen i tindrà un entorn més infantilitzat, però l’altre pot ser el quart o el cinquè de quatre o cinc germans. Imagineu-vos una família que té quatre xavalots de 16 en amunt i que, de sobte, hi ha una nena de dos anys. Evidentment, l’entorn que té aquesta nena, l’aprenentatge que està sentint a casa seva la porta a tenir un comportament diferent al que seria propi del seu moment, del seu estadi evolutiu. I esclar: evidentment, això és fàcilment imitable pels altres, perquè crida l’atenció. I quan crida l’atenció, imitem”. Vet-ho aquí.

I no és res exclusiu dels infants, això de calcar algú que s’admira, un model, un referent: “De vegades -apunta Gómez Serés-, les persones adultes, quan trobem una persona, un conferenciant, un professor, un company que ens fascina, si hi ha molt contacte d’hores de feina, etcètera, etcètera, acabem utilitzant o alguna expressió seva o fem algun gest seu quan parlem. I dius: «Per què?». Perquè m’hi he fixat tant, m’ha captat tant l’atenció, que l’he acabat introduint en la meva pròpia manera de fer”.

Allò els crida l’atenció perquè és diferent o perquè és dolent, o totes dues coses, però sempre ho saben, que està mal fet? La vicepresidenta dels pedagogs catalans ho nega amb rotunditat: “Segons en quines edats, ells no identifiquen que aquestes conductes imitades siguin dolentes. Simplement són diferents per a ells i, per tant, no tenen encara -segons a quines edats- la capacitat de discernir si són bones o dolentes. Simplement, el que ells observen és que, davant d’aquestes conductes, hi ha una resposta per part de l’adult i, evidentment, la criatura el que necessita és cridar l’atenció de l’adult”. I de més grandet sí que en té, però passa a un segon pla: “Quan l’infant va creixent [amb cinc, sis anys], ja té aquesta noció que sí, que realment està fent alguna cosa dolenta, però en el fons la seva necessitat encara és de: «Eh!, perdona, soc aquí! Em fas cas?»”.

I aneu -anem- amb compte, pares i educadors, perquè el poder d’atracció de les conductes negatives exigeix que observeu i que, si cal, actueu tan aviat com les detecteu: “A partir de quatre, cinc anys, comencen a ser líders a l’aula i, per tant, comencen a tenir ja un cert poder de submissió dels altres. I aquí és quan, realment, el mestre d’educació infantil ha d’estar molt pendent d’aquestes situacions perquè es tallin ràpidament. Si no, quan són més grans poden derivar en situacions de lideratge negatiu i, a la llarga, potser en 'bullying'”. Per tallar-les d’arrel, ara és l’hora d’estar alerta.

Contrarestar amb motivació

Victòria Gómez Serés revela que, “per desfer aquestes actituds negatives que ell està imitant, el que hem de fer és contrarestar-les amb motivació”. És a dir, animar-lo a fer coses bones. “No amb premis materials, sinó amb paraules com ara: «Que gran que et fas, ja. El pare i la mare estem molt contents perquè això ho estàs fent molt bé, perquè ara ja no has contestat». Perquè normalment -explica la vicepresidenta del COPEC- les actituds que veiem a casa són com aquella mala resposta que, just abans, a les cinc de la tarda, hem observat a la sortida del col·le que feia un company. I automàticament, al cap d’unes hores, ho fa el nostre fill”. Què hi podem fer, doncs? “Hem de reconduir aquesta situació ensenyant-li la satisfacció de les coses ben fetes, que estem contents amb la seva actitud, que s’està fent gran quan està tenint aquesta actitud i no aquella que hem observat. És una manera d’anar contrarestant i d’anar posant patrons positius davant d’aquestes actituds que ells imiten”, diu.

stats