Criatures 07/08/2021

Psicomotricitat en infants autistes (TEA)

A la sala de psicomotricitat, els infants amb TEA van mostrant cada característica com a única i intransferible

Sandra Santana
3 min
El treball amb infants amb autisme a la sala de psicomotricitat és molt enriquidor.

Vivim en una diversitat molt plural i molt bonica. Els individus amb característiques diferents o poc comunes, als ulls dels humans amb comportaments normotípics (que es refereixen a conductes normalitzades i instaurades en el desenvolupament evolutiu), cada vegada es fan més presents a la vida quotidiana; hi tenen, per fortuna, el seu lloc.

L’autisme és, sens dubte, una forma de vida rítmica, que ens fa mirar de manera molt més àmplia tots els aspectes de la vida, però, sobretot, el moviment, punt de partida del creixement.

A la sala de psicomotricitat, els infants amb TEA van mostrant cada característica com a única i intransferible, sense patrons estipulats que s’ajustin a obligacions preconcebudes. Criden l'atenció el ritme de les sessions i el to que s’hi empra. La comunicació està marcada pels moviments del cos i, quan la tasca dona fruits, per la mirada, concreta i comunicativa. La veu també es manifesta, unes vegades, amb llenguatge clar que es correspon amb el missatge que el nin vol transmetre, i moltes altres amb codis interns i sense significats aparents, però amb una funció importantíssima, la regularització interna. Són les anomenades ecolàlies verbals (repetició de sons i paraules amb musicalitat o sense que ajuden l’infant a compensar equilibris emocionals).

Pel que fa al ritme i el to, es fan exploracions de l’espai que estimulen i desbaraten les marxes. Per això, sovint no poden restar en un lloc determinat ni poden desenvolupar el discurs de joc d'una manera gaire extensa. Solen botar d’un lloc a un altre amb un to muscular alt, i sembla que a vegades ho facin de manera compulsiva i sense cap ordre. Se centren més en la repetició dels exercicis que van descobrint durant la investigació de l’espai. També aprofiten les propostes que els fa la figura referent; en aquest cas, imiten el joc que veuen fer. D’aquesta manera, la imitació proporciona hipòtesis de joc que d’una manera espontània no es podrien elaborar. Aquí, la figura psicomotricista té a les seves mans la responsabilitat d’aconseguir una recerca adequada, que condueixi l’infant a anar obtenint els recursos per gestionar aquesta altra part del món que no pot veure, recursos de vida importants.

D’altra banda, la mirada comunicativa es comença a concretar quan van integrant eines, mitjançant les emocions. Aconseguir objectius afegeix, a més de sensacions i sentiments, coneixements que queden assolits. En aquests moments és quan fan ús de la mirada comunicativa i concreta per comunicar a l’altra persona les seves conquestes. La informació que aporten els ulls dels nins és transparent i plena, amb ella comparteixen tot el que significa tenir consciència del que van aprenent. D’aquesta manera, cada nin va marcant el seu esquema i va convidant els coparticipants a saber com i quan han assolit l’èxit.

Pel que fa a la veu i el llenguatge verbal, hi ha diverses possibilitats. La realitat és que el ventall és ampli: en ocasions, els nins autistes no parlen gens; en altres, el seu vocabulari és pobre i el fan servir per anomenar diverses coses, i altres vegades desenvolupen un llenguatge ric i l’empren amb fluïdesa, però de qualsevol manera, i sigui com sigui el perfil de l’infant, és un factor exponencial a la sala de psicomotricitat, existeix un impuls real en aquest àmbit comunicatiu.

És curiós poder constatar que el to de veu s’ajusta al to muscular que tenen en cada moment del joc i, amb ells, el ritme de la respiració: quan estan entusiasmats i s’endinsen en la seva recerca corporal, el to de veu augmenta i la cadència respiratòria, també. Es projecta la veu amb més força, els crits són companys de joc, i en certs moments arriben a intensitats vertaderament altes. Passa exactament el mateix quan el to muscular baixa: les projeccions de veu estan menys presents i, fins i tot, poden desaparèixer.

En els moments de joc més representatiu o simbòlic, aquests nins poden estar callats o fer servir les ecolàlies, que ofereixen un suport a totes les emocions viscudes durant el joc corporal. És el moment de reorganitzar-les.

Es pot dir, per tant, que els infants autistes són nins enriquidors que ens ensenyen a entendre la vida a partir d’uns paràmetres que la mesuren de manera distinta, en tots els aspectes. Una mirada respectuosa i, per què no, inquieta en relació amb tot el que en podem aprendre no fa més que enaltir les capacitats d'aquests nins i estimular un canvi intern a la nostra manera d’entendre la vida. Ells ens expliquen que és meravellosa i que només l’hem de voler acceptar, amb conquestes i limitacions, però sempre amb la màxima il·lusió.

Sandra Santana és psicomotricista de Salut i moviment

stats