La psicomotricitat: gaudint a la infantesa

La psicomotricitat vivenciada es basa en el moviment de l’educació i la reeducació psicomotriu. És una visió de la psicomotricitat fonamentada en la neurofisiologia i en la psicologia del desenvolupament físic i de les seves necessitats (Wallon i Piaget). És la recerca del desenvolupament integral del nin, com a globalitat, com a projecte. Veu l’home com a unitat, entenent que és una activitat articulada per sistemes.

• Neurofisiològiques que interactuen entre si.
• Psicològiques.
• Socials.

La psicopraxi és la interacció pràctica de la psicomotricitat en els tres camps d’actuació:

• Educació
• Reeducació
• Diagnosi i teràpia

La psicomotricitat vivenciada recupera el lloc del cos des d’una perspectiva integradora, en què l’acte motriu no és valorat des de la segmentació, sinó des de la globalitat, atenent a una integritat real per aconseguir l’equilibri indispensable entre la ment, el cos i la seva manera de relacionar-se amb ell mateix i amb els altres.

El cos sent

El cos sent i s’encarrega de transmetre sensacions, l’educació corporal del binomi cos-intel·lecte proporcionarà la imatge espacial, que donarà la representació visual del cos.

Durant els dos primers anys, el nin no té un ‘jo’ autònom, funcionen sense sentiment d’unitat corporal i psíquica. La primera imatge que coneix és la de sa mare. D’ella partirà la seva pròpia. La motricitat com a sistema globalitzador en l’educació infantil: el moviment serà el nucli de la personalitat del nin; d’ell naixeran les capacitats de cada infant, intel·lectuals, socials, perceptives i escolars.

Les habilitats del moviment s’acompanyen de sensacions i d’emocions. Els moviments corporals estimulen els auditius, els visuals, els tàctils i cinestèsics (tot allò relatiu al moviment humà). Els moviments permeten descobrir temps i espai com a conceptes d’expressió que, implementant o restringint, dona orientació respecte dels objectes. El nin processa la informació visual com el que passa fora de si mateix. El tacte i l’experimentació amb els objectes fan que els ‘noms’ tinguin significat.

L’infant primer sempre va al tot; després dissociarà les parts i s'hi ficarà.

Tasques fonamentals, estructures afectives

Als nins se’ls ha de permetre l’obtenció de tota la informació possible. Així aprenen a treure conclusions. Per això és de primera necessitat el tema del temps. Quan no hi ha lloc ni temps per fer exploracions àmplies, no es pot entrar en la percepció, que és el resultat del coneixement dels objectes, mitjançant el contacte amb ells. El descobriment del temps i la capacitat per desenvolupar tot el que el nin es proposa, li ofereix el recurs d’expressar sensacions i sentiments.

Al nin a qui li és permès moure’s, li és permès explorar les seves possibilitats i les seves limitacions. L’aprenentatge és un procés d’investigació i de descobriment. L’adult ha de ser la figura que ho proporcioni i serà l’estimulant del desenvolupament sensorial i motriu, simbòlic i cognitiu. Per poder fer una feina completa i ben profitosa, el primer que cal saber és què vol dir acompanyar: acompanyar és establir un vincle afectiu que afavoreixi els infants i que té en compte el respecte del temps, el reconeixement de les capacitats i la llibertat de moviment. Tot, sempre, estant al seu costat.

Saber escoltar és l’altra tasca que, la majoria de les vegades, està mal entesa. En l’àmbit psicomotriu, escoltar va directament lligat a la capacitat d’observació. Escoltar és anar proporcionant tot el que els nins van necessitant, i ho sabrem des de l’observació escoltada. Posar la importància en les persones, no els objectes.

No oblidem mai que l’adult és la figura de seguretat, que procura el bé de tots els nins, i és una posició innegociable la tasca de l’observador, com a vincle i persona a imitar.

Lectures d'interès

• ‘Padres brillantes, maestros fascinantes’, d'Augusto Cury
• ‘Bésame mucho’, de Carlos González

Sandra Santana és psicomotricista de Creix