BarcelonaSi hi ha una cosa difícil de suportar per a una mare o un pare és el plor del seu fill. Tanmateix, els nadons tenen un repertori molt limitat de recursos per expressar el seu malestar. La lectura simple del plor és que el bebè té gana, té son, va brut o té algun malestar intern (de tipus digestiu, per exemple). Però, a mesura que la criatura va creixent, el plor pot expressar altres malestars.
El que diuen els especialistes és que cal atendre l'infant que plora, cal fer-se present, acompanyar-lo i descobrir l'origen del seu plor per atendre la seva necessitat i calmar-lo. Tanmateix, cal saber que no podem ni hem d'evitar o tapar el plor de l'infant. Plorar és una forma d'expressar. I el famós "no ploris" ja sabem que no serveix de res i que pot empitjorar la situació i la relació.
El xumet és un estri que resulta agradable i plaent als infants i molt pràctic per als adults que els atenen. El xumet és una forma de consol "transitori" que permet a l'infant asserenar-se i dona una mica més de temps a l'adult. Sabem que té efectes secundaris si el seu ús es perllonga massa temps, per tant, té data límit d'ús.
Parlem del xumet digital, del fet de posar una criatura davant d'una pantalla. Instantàniament, el plor o el malestar s'acaba i la criatura "desapareix" de l'escena "abduïda" per la pantalla. Però el xumet digital tan utilitzat, perquè el tenim molt a mà i és molt eficaç, no té data límit d'ús i té molts efectes secundaris perversos. Podríem dir que la utilització del xumet digital és obscena en el sentit etimològic: deixa l'infant fora de l'escena, el trasllada a un pla diferent de la realitat que estava vivint. Però també en el sentit literal: ofèn greument i va contra la moral.
Un infant que plora no es tranquil·litza amb la pantalla. No pot fer-ho perquè desapareix, captivat per les imatges. Una pantalla produeix el miratge de l'infant serè, i acontenta l'adult que no suporta el plor o la intranquil·litat infantil. Però és un engany total: a l'infant el deixa sense l'acompanyament adult que el pot ajudar a gestionar-se i a l'adult, sense l'oportunitat de construir un bon vincle amb l'infant.
No és estrany que sigui un recurs tan utilitzat! El tenim sempre a mà, és immediat, i encaixa perfectament en la construcció social que plorar no serveix de res i que els malestars són una cosa a evitar. L'hedonisme i la immediatesa social justifiquen el xumet digital pels infants, i per als adults!
El xumet digital no tan sols bloqueja la relació pares-fills sinó que deixa els infants sols, desemparats entre els seus malestars i l'abstracció de les pantalles, sense oferir-los l'acompanyament i la gestió emocional externa que a poc a poc aniran incorporant al seu repertori d'habilitats emocionals i socials.
Suportar, acompanyar, travessar i ajudar a calmar el malestar o el plor d'una criatura –no posant-li el xumet o el pit a la boca, o no posant-lo davant d'una pantalla– és un acte educatiu, una mostra d'amor. No és fàcil, no. Però és una de les millors maneres de créixer com a persona adulta, de vincular-se amb els fills i de construir una relació sana amb ells.
