La pèrdua auditiva en infants

Ja és possible que qualsevol infant rebi un tractament adequat si presenta afectacions de pèrdua auditiva. La hipoacúsia és la pèrdua parcial o total de la capacitat auditiva en una orella o en totes dues, i pot ser temporal o permanent. És el dèficit sensorial més freqüent, i quan afecta nadons o nens pot tenir repercussions força importants en el seu desenvolupament global, tant a nivell intel·lectual com emocional, psicomotor o d’adquisició del llenguatge o d’habilitats socials.

Per això la detecció precoç de la sordesa és fonamental per trobar-hi solucions. Una de les consecucions més importants que s’han dut a terme en aquest camp és el cribatge que permet identificar si els nadons tenen o no una pèrdua auditiva més gran o igual a 40 dB (decibels) i decidir, tan aviat com sigui possible, quin tractament o intervenció terapèutica es pot fer. A Catalunya el cribatge hospitalari per a nounats es va implementar per decret l’any 2010, tant a la xarxa pública com a la privada. “Ha sigut bàsic per detectar-ho amb temps”, afirma la doctora Maria Antònia Claveria, otorrinolaringòloga pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

La pèrdua auditiva és una de les discapacitats físiques més comunes. Es calcula que en presenten trenta de cada mil infants, però encara avui “un de cada mil nens neix sord profund, tot i tenir pares oients”, puntualitza Claveria. Les pèrdues que són congènites tenen un origen genètic o hereditari o bé són ocasionades per complicacions durant el part o l’embaràs, com infeccions durant la gestació (la toxoplasmosi o la rubèola), per naixement prematur o per falta d’oxigen al naixement, entre d’altres. Les adquirides tenen poden ser causades per algunes malalties infeccioses que poden patir els infants (meningitis, xarampió o parotiditis), per otitis, per obstrucció del conducte auditiu per taps de cerumen o cossos estranys dins l’orella, per un traumatisme cranioencefàlic, per l’exposició prolongada a sorolls forts o per l’ús de certs medicaments.

L’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona és el centre de referència a Catalunya. El servei d’otorrinolaringologia atén cada any 14.000 nens i nenes i fa 1.600 intervencions quirúrgiques. L’equip mèdic és expert en el diagnòstic de la pèrdua auditiva (hipoacúsia) i indica en cada cas quin és el millor tractament. És important subratllar que ja hi ha tecnologia per abordar tots els problemes, siguin congènits o adquirits. De fet, apunta Claveria, “la tecnologia avança més de pressa que l’aplicació en la medicina”.

Els recursos tecnològics que es fan servir varien segons la localització de la lesió i el grau d’afectació. Els audiòfons, en què l’estimulació es dona per via aèria, són aparells que capten, amplifiquen i adapten els senyals sonors i compensen la pèrdua auditiva. Hi ha també altres pròtesis d’aplicació quirúrgica, com l’implant coclear, l’implant d’orella mitjana, l’implant osteointegrat i l’implant al tronc cerebral. Des de l’any passat el Servei Català de la Salut finança aquest tractament a tots els infants amb hipoacúsia severa o profunda, i dona prioritat als infants de menys de dos anys.

SUPERAR REPTES

La Bruna (a la fotografia) té dos anys i a les 48 hores d’haver nascut li van fer el cribatge neonatal i no va passar la prova. “Ens van dir que podia ser normal, que a vegades quedava líquid amniòtic i era qüestió de temps”, explica Marta Garcia, la mare. Però al cap d’un mes van repetir les proves i no les va passar. “Se’ns va fer tot una muntanya, desconeixíem la realitat que ens esperava”.

La seva pediatra va tenir un paper d’acompanyament molt important en aquell moment, perquè argumentava els motius pels quals el cribatge es feia per detectar amb temps “possibles deficiències” i ja els va parlar de moltes solucions. Van ser derivats a Sant Joan de Déu, on la Bruna va ser sotmesa a proves, TACs, ressonàncies i potencials evocats. “Als quatre mesos i mig ja teníem el diagnòstic: hipoacúsia bilateral moderada, que comportava portar audiòfons. Als set mesos ja en duia”.

Amb el diagnòstic a la mà, van ser derivats al CREDA (centres de recursos educatius per a deficients auditius), on una psicopedagoga, una audioprotetetista i un equip de logopedes els van explicar de quina manera podien treballar amb la Bruna. Remarcaven que era cabdal poder abordar-ho des de tan petits, perquè l’entrada i assoliment del llenguatge es produeix per via auditiva. Els infants aprenen el llenguatge per audiofonació, és a dir, aprenen a expressar-se a través de l’escolta. L’oïda és l’òrgan que captura els sons, però el cervell els processa i els interpreta. Ja els primers cinc mesos de vida, els nadons comencen a distingir la localització del so i les cadències de les veus i fan els primers balbucejos. “L’oïda és la que fa adquirir el món que l’envolta, identificar els sorolls i recollir la informació”, recorda la doctora Claveria. Si una criatura té alguna deficiència auditiva, inevitablement desenvoluparà amb més lentitud i dificultat l’adquisició del llenguatge, que als tres anys els haurà permès dominar unes mil paraules.

“Si no haguéssim fet aquest cribatge, probablement fins a l’etapa infantil no hauríem detectat cap anormalitat”. La Bruna hi pot sentir sense els audiòfons perquè la seva pèrdua no és greu, però detectar-la amb temps ha sigut molt important: “Ha fet que poguéssim tenir un seguiment amb sessions de logopèdia, una per setmana des dels sis mesos i, ara que ja ha fet els dos anys, dues per setmana”. Quan comenci l’etapa infantil el seguiment es farà des de l’escola. “Per a un otorrinolaringòleg no hi ha res més frustrant que un nen t’arribi tard”, comenta Claveria. Abans del cribatge “s’acostumava a detectar a l’any i mig o als dos anys, quan s’observava que hi havia algun retard de la parla”. Per això els metges consideren “una eina bàsica i indispensable” el cribatge universal.

TRENCAR L’ESTIGMA

La sordesa o la pèrdua auditiva és una deficiència que “no es veu ni té cap senyal”, però encara avui està estigmatitzada. “Hem de fer saber que es pot corregir, però també hauríem de poder explicar als infants que hi ha diversitats i diferències!”, explica Claveria, que afegeix: “Tant de bo fos tan normal com entendre per què algú porta ulleres”.

La Marta i el Joan no segueixen cap mètode especial per dirigir-se a la Bruna, més enllà de ser respectuosos, parlar-li sempre mirant-la als ulls, a la seva altura i sense alçar el to de veu, “res diferent del que faríem amb les seves germanes”. Creuen que és a les seves mans “normalitzar-ho” i aconseguir que els més petits també ho facin. És cert que també hi ha complicacions afegides, fruit del temps que ens toca viure, com l’ús de la mascareta obligatòria a les escoles, que, vulguis que no, “frena una mica el so i dificulta la lectura labial”. Però, de moment, la Bruna creix i es fa gran com qualsevol altra nena i ara viu aquesta etapa “d’explosió del llenguatge i és espectacular”: “Ens encanta escoltar-la parlar”, diuen la Marta i el Joan. Un moment màgic.

Alguns consells per a pares i mares

1. Acostumeu el vostre fill a mirar sempre la persona que li parla.
2. Ensenyeu-li a no interrompre l’interlocutor abans que aquest no acabi la frase.
3. Faciliteu que el vostre fill pugui demanar que li repeteixin una frase si no l’ha entès.
4. Feu que aprengui a resumir el que ha entès, perquè l’interlocutor sàpiga si ha d’afegir alguna cosa o completar el missatge.
5. Si us sembla que no s’ha entès, repetiu la frase amb altres paraules o situeu la conversa. Per exemple: “Ara estem parlant de...”
6. Compartiu amb ell que necessita més esforç per concentrar-se que d’altres i que pot ser normal que després de les classes se senti més cansat.
7. Encoratgeu-lo sempre i tracteu-lo amb la màxima naturalitat.
8. Parleu-li amb claredat a una distància d’un o dos metres, o utilitzeu un sistema de FM.
9. Pareu esment al fet que el nen pugui mirar-vos a la cara mentre li parleu. Així podrà percebre els moviments dels llavis i l’expressió del rostre.
10. Reduïu els sorolls ambientals o allunyeu-vos de les fonts de soroll. Si el vostre fill usa audiòfons amb micròfons direccionals, orienteu-los de manera que la font de soroll més fort quedi al darrere i la font de paraula davant seu.
11. Articuleu les paraules amb naturalitat.
12. Els subtítols són una ajuda molt valuosa per mirar la televisió o un film.

Jordi Martí, especialista en rehabilitació auditiva del centre Audio[packs] BCN