Per què no s'ha de forçar les criatures a caminar?
Cal respectar l’evolució natural del nadó, així com estimular-los de forma adient, tot fugint de pantalles i artefactes com els caminadors
BarcelonaProbablement, molts progenitors no saben que el desenvolupament d’un nadó és lineal, és a dir, va de cap a peus, comença de forma intrauterina i prossegueix fins als dos anys sobretot en la part més important, la mielinització –procés arran del qual els nervis es recobreixen de mielina–, que, tal com apunta la neuropediatra del servei de pediatria de l’Hospital del Mar, Gabriela Secondi, “és allò que permet que hi hagi una base en l'àmbit motor”.
Quines fases comprèn aquest desenvolupament lineal?
El desenvolupament, afirma Secondi, “va de cap a peus i des del centre del cos fins a la perifèria”. També comprèn des d’un control involuntari del cos (reflexos) fins a un de voluntari. Això passa “perquè el cervell postúter continua madurant i requereix un temps”. El nadó dels tres als quatre mesos aguanta el cap, després s’asseu, posteriorment és capaç de posar-se de quatre grapes i, així, fins a posar-se dret i començar la marxa.
Hi ha un temps determinat per assolir cadascuna d’aquestes fites?
Hi ha una forquilla, un temps mínim i un temps màxim per assolir-les. “No és un temps rígid, però sí que esdevé la millor garantia que el nadó està madurant de forma correcta i no hi ha res que pugui estar malament o amagar una possible patologia”, diu Secondi. Per exemple, assenyala, si la criatura no s’asseu ella sola als vuit mesos o no camina als 18, “caldria consultar-ho amb el pediatre”.
Què passa si forcem les criatures a gatejar o caminar?
No cal posar-los drets abans d’hora pel desenvolupament lineal que comentàvem al principi. “Forçar-los –alerta Secondi– genera males postures perquè no estan preparats per compensar el que els manca i adopten postures incorrectes que, al seu torn, els faran més difícil assolir les fites següents.” Si els forcem, afegeix la doctora, “generem mals hàbits posturals que poden generar deformitat, així com frustració per part de la família i la mateixa criatura”.
Objectes com ara els caminadors estan totalment desaconsellats?
Els caminadors generen males postures a l’hora de caminar, cosa que afecta sobretot peus i malucs. Els infants, explica Secondi, “s’acostumen que se’ls sostingui la pelvis sense fer cap esforç i, a més, en un moment en què la columna vertebral encara no ha madurat li estem exigint que faci un altre moviment, com és moure les cames”. Els caminadors de vegades també provoquen un retard en la marxa i accidents greus, cosa en la qual la neuropediatra fa èmfasi: “Són greus perquè el cap de la criatura pesa i, quan s’inclina per agafar un objecte o s’apropa a una escala, solen produir-se caigudes i cops al cap.”
Com podem estimular els nostres nadons?
Cal estimular-los de manera correcta, la qual cosa, en paraules de Secondi, passa per “oferir-los un espai segur i objectes o joguines adaptades a l’etapa evolutiva del nadó”. El fonamental, per a ella, “és el terra” i proveir-los d’algun foam, catifa o matalasset. Cal, tanmateix, que la superfície sigui rígida i “un cop que aguanten el cap, posar-los cap per avall a estones, oferint-los objectes que els interessin per tal que aprenguin a girar el cap a banda i banda”. A parer seu també és interessant parlar amb ells, cantar-los, mirar-los als ulls, etc., estímuls que també fan “que les nostres connexions vagin a més”. En canvi, alerta Secondi, “cal fugir d’estímuls visuals tipus televisió, mòbils i tauletes”.
Hi ha infants que caminen sense haver gatejat prèviament
La majoria dels infants gategen, però si no ho fan, no ens hem de preocupar en absolut. I és que, tal com revela Secondi, “el gateig no és cap fita del desenvolupament”. El que importa, prossegueix, “és el desplaçament” i que l’infant, a partir dels sis a vuit mesos, “comenci a desplaçar-se, ja sigui girant-se, arrossegant-se, culejant o reptant.” En qualsevol cas, cal estimular aquest moviment situant objectes del seu interès a certa distància perquè s’esforci “per resoldre el repte de desplaçar-se”. Això, conclou la neuropediatra, també “ens aporta informació sobre l’interès de l’infant pel món que l’envolta”.