El consultori

Existeixen els nadons d'alta demanda?

Tots els nens acabats de néixer són dependents

3 min
Un infant plorant a la a nit.

BarcelonaHi ha nadons i infants que, segurament, són més intensos que d’altres: ploren més sovint, reclamen molta atenció i ho viuen tot d’una manera molt més intensa. De vegades, els pares poden sentir-se desbordats per la situació. Però ¿poden definir-se com a nadons o infants d’alta demanda? Félix Castillo, cap del servei de neonatologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, treu importància a aquesta etiqueta i opta per no utilitzar-la. “Els nens, quan neixen, sempre són dependents. Que siguin més o menys demandants només dependrà del caràcter de cadascú. Simplement, són nadons normals que depenen de la seva mare i, com a tals, tenen el comportament d’un nen que fa poc que ha nascut”.

El pediatre nord-americà William Sears va ser qui va idear aquest concepte per definir els infants que són molt actius, inquiets i absorbents, i als quals els costa molt separar-se dels seus familiars més directes i trobar un consol o un entreteniment individual. “En termes de pediatria és un adjectiu que no fem servir pràcticament mai perquè no permet descriure l’infant. Quan rebem aquesta consulta, acompanyem la família perquè entengui que aquestes situacions són normals i que s’han de modular amb paciència i amor, ja que, amb el temps, evolucionen de manera positiva”, afegeix Anna Gatell, pediatra i presidenta de la Societat Catalana de Pediatria.

Requereixen una atenció especial?

“En absolut, no estan malalts”, respon Castillo. El pediatre assegura que la paciència de les famílies és clau, així com no tenir en compte “modes que poden arribar a estressar els pares”. Castillo també explica que els pares no han de donar cap mena d'importància al fet que un fill els reclami més que un altre. “Tinguin els fills que tinguin, tots seran demandants a la seva manera, en més o menys grau”. Gatell afirma que la situació s’ha d’abordar des de la comprensió i l’acceptació, però també ordenant el caos i les rutines. “Si és molt demandant, cal buscar especialment el moment del dia per estar amb ell sense estar fent altres coses de forma paral·lela. Els nens es regulen amb l’acompanyament de l’adult perquè tenen tendència a imitar les seves conductes”.

Les seves reaccions poden estar associades a algun factor en concret?

Castillo reitera que aquestes reaccions són, senzillament, la seva forma d’expressar-se durant els primers mesos de vida. “L’infant utilitza mecanismes fisiològics, que poden ser més o menys intensos, i ho fa per expressar que té gana, que vol que li canviïn el bolquer o que té son”. Al seu torn, però, Gatell afegeix que caldria analitzar un per un aquests infants definits com d’alta demanda per descobrir si algunes de les situacions que provoquen el seu comportament no són més que un efecte rebot al poc cas que en aquell moment els fan els pares. “Hi ha situacions que l’infant ja no provoca si l’adult està per ell quan toca”. Alhora, també explica que moltes situacions venen provocades perquè hi ha nens que no compleixen les expectatives que en tenen els pares i això fa que tinguin molts inputs negatius i que no rebin reforços positius. “L’infant es pot sentir incomprès, rebutjat i frustrat, i això alimenta aquesta situació”.

És un tret que es mantindrà en el temps o evolucionarà?

“Gràcies al neurodesenvolupament dels infants, el seu comportament es va modulant i aprenen a autoregular-se. La capacitat d’autoregulació que tinguin davant de situacions que els poden crear frustració té relació directa amb la capacitat que el seu cervell té per adaptar-se i respondre-hi. Si el seu entorn és hostil, molt rígid i de poca comprensió no hi ajudarà, perquè la criatura creixi de manera autoregulada. Si l’entorn va a favor seu, no té per què haver-hi cap problema posteriorment”, explica Gatell.

Quin paper tenen els pares?

Els pares han d’actuar d’una manera normal a l’hora d’atendre les necessitats dels fills, els reclamin més o menys, apunta el pediatre. “Només s’ha de tenir un punt de paciència amb els que reclamin més sovint”. I això, assenyala Castillo, cal fer-ho quan són lactants, quan són adolescents i quan se’n van de casa. “De vegades, si els pares han tingut els fills en edats més avançades, potser costa més, però no cal fer res més: tenir-ne cura amb paciència i estima”.

stats