Infància 14/12/2019

Nens i ansietat: binomi enverinat

Cada vegada més infants i joves pateixen episodis d’ansietat. Per què passa? El ritme frenètic amb què viuen moltes famílies no hi ajuda

Marc Serrano i Òssul
9 min
Nens i ansietat: binomi enverinat  Mantenir a ratlla l’ansietat infantil  Ep: ansietat!  Senyals d’alerta

Com tantíssimes altres paraules catalanes, té origen llatí (ve d’anxiĕtas, que vol dir el mateix) i està documentada des del segle XV. Designa, de fet, tres fenòmens diferents: la “viva inquietud” -no patològica, s’entén- per alguna cosa que pot o podria passar, i també dues alteracions de la salut, una de passatgera, l’“estat d’intranquil·litat i d’agitació amb sensació d’opressió al cor”, i una altra d’estable, la “pertorbació psíquica caracteritzada per un estat d’extrema inseguretat i inquietud”. Amb mesura, estimula, espavila (l’ansietat de “ tenerte en mis brazos ”, com diu la cançó), però en excés és un dels mals del nostre temps, tant dels adults com dels nens i adolescents, que, sobreprotegits, hi poden caure. I és una experiència menys definida, menys normalitzada i més difícil de calibrar i gestionar que d’altres.

L’últim llibre de la periodista i escriptora Eva Millet (Niños, adolescentes y ansiedad, publicat per Plataforma Editorial) promet, a la faixa, revelar “com batallar amb aquesta emoció sense que es converteixi en un drama familiar”, i porta com a subtítol ¿Un asunto de los hijos o de los padres? Això últim tan llaminer ho respon a l’ARA: “L’ansietat és una emoció (fonamental, a més) que tots portem de sèrie. El que passa és que estem en uns temps particularment ansiògens, i els nens i adolescents l’estan experimentant (en forma de trastorn) cada vegada més. I, en part, és pel fet que en les criances actuals hi ha molta ansietat: per part dels pares, pel futur dels seus fills i, també, per uns ritmes frenètics de vida que són completament antinaturals per als infants”. El caldo de cultiu ideal.

L’autora afirma que l’ansietat és “bona i necessària” amb mesura, però perillosa si se n’experimenta massa: “L’ansietat és particularment subjectiva: el que a tu et crea ansietat a mi em pot semblar una bestiesa i viceversa. I sí, una certa dosi d’ansietat és necessària per a un bon funcionament del dia a dia (per llevar-se al matí, per arribar a temps d’agafar el tren...), i per fer coses més extraordinàries com ara aconseguir un expedient acadèmic excel·lent o acabar una marató”. Quan ha de preocupar, doncs? “L’ansietat normal es converteix en trastorn quan afecta de manera reiterada la vida quotidiana de la persona. Quan es creuen unes línies vermelles que ens trastornen l’existència”, explica Millet.

ANSIETAT INFANTIL

On comença i on acaba l’ansietat infantil? ¿Un nen molt actiu és ansiós? ¿I un d’hiperactiu? “De fet, a vegades -constata l’escriptora- els trastorns per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) són ansietats infantils. Un dels signes d’una ansietat patològica és la irascibilitat, el neguit, el fet de no estar quiet... Comportaments que poden derivar en diagnòstics de TDAH amb hiperactivitat o sense. El problema és que l’ansietat és una emoció difícil de descriure, volàtil. Sabem identificar la por, per exemple: té un origen concret. Però l’ansietat és més complicada, intangible. No sabem com explicar-la. I si ja ens costa als adults, als nens encara més”.

Mantenir a ratlla l’ansietat infantil

La periodista i escriptora Eva Millet remarca que, òbviament, l’ansietat és cosa d’especialistes quan ha esdevingut un trastorn; davant de la més mínima sospita, el consell evident és, com sempre, posar la criatura en mans d’un professional. Ara bé, quan no és un trastorn, ¿què s’hi pot fer? “Hi ha maneres de prevenir-la i no són gaire complicades: per començar: el joc! “Esbargir-se”!”, assegura, i continua: “Aquest verb fantàstic és un gran ansiolític. També, dormir: dormir bé. Et regenera, et treu el neguit. Però els nens i els adolescents estan dormint cada vegada menys. Les pantalles (altament addictives) són un altre generador d’ansietat. I les presses: aquest “no parar” al qual també som addictes i que hem transmès als nostres fills. La natura, el contacte amb ella, és un altre gran ansiolític. Sense oblidar les abraçades, el tacte: no m’oblidaré mai d’una noia que em va dir que, quan va sofrir un atac de pànic (el màxim exponent de l’ansietat), la va calmar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol pastilla”. I, probablement, com algú va dir, no cal dir res més.

I ara ¿els infants són més ansiosos que mai perquè els adults ho són més que mai? ¿Els grans els encomanem ansietat? Què la provoca? La periodista parla de dos enfocaments possibles: “Hi ha corrents (com ara al món anglosaxó) que parlen d’una epidèmia d’ansietat entre els menors, mentre que hi ha punts de vista més prudents que asseguren que l’ansietat, com el dinosaure, sempre hi ha sigut, i que el que passa és que ara se’n parla, es diagnostica més i, també, es patologitzen emocions que poden ser normals. Dit tot això, els ritmes de vida que porten els infants actualment, les pantalles, la falta de contacte amb la natura, el dèficit de joc i de son són grans generadors d’ansietat. Com també l’ansietat dels pares, ingredient fonamental d’un estil de criança (la hiperpaternitat) cada vegada més en voga, i que és un gran generador d’ansietat precoç”.

Tenir una cura exagerada dels fills els fa més vulnerables; a l’ansietat, també. Millet: “Si tu no deixes que el teu fill caigui, experimenti el que és equivocar-se i s’enfronti a les seves pors, el que crees, amb la millor de les intencions, és una persona molt insegura, que no es veu capaç d’enfrontar-se a la vida sense ajuda. I això és un generador clar d’ansietat. Sobreprotegir és desprotegir”. Pam.

ELS SÍMPTOMES

Com es manifesta, però, l’ansietat de nens i joves? “En els infants -precisa Millet-, el trastorn d’ansietat més habitual són les fòbies específiques (a la foscor, als animals, a les xeringues…). En els adolescents, l’anomenada fòbia o ansietat social (la por de ser avaluat o criticat). Es desencadena, normalment, fora de l’àmbit familiar: a l’escola, en les actuacions enfront d’un públic (cosa que cada vegada fan més: les performances gairebé constants són una característica de les infanteses híper). L’ansietat social es manifesta -també en nens petits- amb l’evitació reiterada de certes situacions (anar a escola, per exemple), el mutisme i, fins i tot, la tartamudesa”.

Demanem a la periodista i escriptora què l’ha sorprès més dels testimonis entrevistats. “En els petits -molts dels quals ja han debutat en l’educació emocional-, el coneixement que tenien d’una emoció tan complexa com és l’ansietat i l’admissió que en patien. També les seves agendes, absolutament frenètiques, i la falta de temps per fer una activitat essencial en la infantesa: jugar. Ho tenen com assumit i això em va causar tristor”, confessa. I afegeix: “Entre els adolescents -que és una etapa en què s’és particularment vulnerable a l’ansietat-, el neguit que els provoca la idea d’equivocar-se i d’escollir. És com el pitjor! Abans això no passava tant. Però esclar: si sempre t’han dirigit, és difícil prendre decisions, i si no t’han deixat equivocar-te, la idea et sembla… espantosa! També he detectat -perquè vaig entrevistar adolescents de diferents classes socials- que, per als nois més vulnerables, manifestar l’ansietat és un luxe. No se la poden permetre”.

La resposta merament farmacològica no és, tampoc, exclusiva dels adults. Millet alerta: “Les benzodiazepines són els fàrmacs més consumits al primer món, per davant de l’ibuprofèn! I els menors també en prenen, amb recepta i sense. Hi ha estudis com l’enquesta Estudes del Pla Nacional sobre Drogues (2018) que ho demostren: el 2017 un de cada sis joves van calmar les seves tensions amb ansiolítics, uns fàrmacs que s’havien convertit en la primera droga d’ús adolescent, per davant del tabac i de l’alcohol (amb una mitjana de debut de 13,7anys). N’hi ha un abús, sí”. Alerta.

Ep: ansietat! Senyals d’alerta

“Un senyal d’alerta que em repetien els experts a qui he entrevistat per al llibre, tant en infants com en adolescents -recorda Millet- són els símptomes continuats de petites malalties (mal de panxa, de cap…)”. Molèsties que, d’entrada, no semblen importants, però que sí que són, per contra, recurrents: ara això, ara allò... “També el rebuig a anar a llocs on anaven habitualment (l’escola, una festa d’aniversari, un partit…), el bloqueig en activitats acadèmiques i esportives (aquí ha guanyat l’ansietat), i preocupacions excessives i reiterades”. Maldecaps exagerats, vaja. “En els adolescents, a més -apunta-, entren en joc l’ús i abús de les drogues i l’alcohol, els atacs de ràbia i un fenomen: les autolesions (talls a la pell, infligits pel mateix adolescent), que són un signe claríssim que alguna cosa no va bé”. Ulls i orelles oberts, assessorament expert i molta molta paciència.

stats