La meva filla té por dels altres infants
D'infantil a primària, a alguns menors els apareixen pors quan han de fer un pas més cap a l'autonomia
La meva filla de 5 anys és tímida i les reaccions dels altres nens l’espanten. Si la seva germana li crida, es queda callada i plora per treure’s la por.
@Altae
Durant la infància hi ha moments determinats en què apareixen pors, que de vegades anomenem fòbies perquè es poden focalitzar en animals –la cosa més habitual–, en la foscor –sobretot a l'hora d’anar a dormir– i, a vegades, en els nens o en els iguals, com sembla que és el cas d’aquesta nena, explica José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i la Universitat de Barcelona (UB). “És una por al contacte, al que l’altre pugui fer i que la nena no sap gaire com respondre-hi”, afegeix l’expert.
Quina és la causa?
Aquestes pors infantils s’accentuen entre els 5 i 6 anys perquè és un moment en què l’infant ha de fer un pas més en la seva evolució i separar-se una mica de l’adult. “Acaben l’educació infantil i comencen la primària i això és un canvi que, encara que sigui petit, els exigeix més i, per tant, hi ha una elevació del seu propi llistó d’autonomia”, remarca Ubieto. És just en aquest moment que se’ls demana aquesta separació dels adults quan apareixen les pors. “Poden ser de diferents tipus com la por de dormir sols, la por de ser devorats per un animal o de quedar-se sols amb companys de jocs o fins i tot amb un adult”, apunta l’expert.
Quina sol ser la reacció dels infants?
El que solen fer davant les pors és generar conductes regressives, és a dir, tornar a un temps infantil anterior amb plors que tenen com a objectiu reclamar l’atenció dels pares o altres adults i, alhora, de demanar estar acompanyats per no quedar-se sols davant aquest nou pas que han de fer cap a l’autonomia.
Com han d’actuar els pares?
Segons l’expert, els infants aniran trobant respostes encara que això els comporti un període de patiment. Per alleujar aquest sofriment els pares han d’entendre que no és una qüestió de falta de voluntat del menor, sinó que realment no ho pot fer. Per això la primera actitud que han de tenir els progenitors és entendre que està patint i, per tant, no exigir-li més del que la seva "pròpia por" ja fa i acompanyar-lo amb una certa tendresa i dolçor per suavitzar el dolor que experimenta. Se li pot explicar, per exemple, que si ara no pot jugar, ja jugarà una mica més tard o un altre dia. “En definitiva, se'ls pot dir que un dia aconseguiran fer allò que ara no s’atreveixen a fer i sempre entenent que els temps poden ser més lents en uns infants o en uns altres”, puntualitza el psicòleg clínic.
Quan s’han de disparar les alarmes?
Quan tot aquest acompanyament i comprensió no funciona i el patiment es continua repetint sovint i a més és persistent en el temps. “En aquest punt és el moment de fer una consulta professional que no ha de requerir un tractament gaire extens”, deixa clar l’expert. En la majoria de casos, afegeix Ubieto, amb entre quatre i vuit consultes s’aconsegueix alleujar aquesta por perquè el menor faci un clic i trobi a través de la verbalització, dels dibuixos, dels jocs o de qualsevol altra forma d’interacció simbòlica una sortida. “En definitiva, el que troba és la resposta per assumir l’exigència que la vida li està demanant i això fa que s’acabi el patiment”, conclou el psicòleg clínic.
