Criatures  /  Infància 25/03/2022

L’exploració espacial, objectiu en el desenvolupament infantil

Els espais tenen, en tota la seva extensió, unes característiques que ofereixen als menuts multitud d’objectius per treballar i integrar

Sandra Santana
3 min
La manera de jugar més emprada pels infants és l’exploració, entre altres coses, de l’espai que habiten. 


Si haguéssim de cercar la manera de jugar més emprada pels infants, seria, sens dubte, l’exploració, entre altres coses, de l’espai que habiten.

Aquest és un recurs potencialment intrínsec en el desenvolupament infantil. La investigació dels llocs és l’eina que contribueix a un desenvolupament global i complet durant la infància.

El fet de trobar indrets adequats per poder-ho experimentar la majoria de les vegades no és complicat, ja que qualsevol entorn natural proporciona escenaris que regalen possibilitats, sempre mantenint la cura necessària i la supervisió d’un gran que vetlli per la seguretat de l’infant. Però, sens dubte, l’alternativa més completa en tots els sentits és la sala de psicomotricitat, amb l’acompanyament d’un adult especialitzat. En aquest espai es donen, exponencialment, tots els factors per proporcionar una exploració adequada i profitosa en la qual poden ocupar espais i compartir-los.

Els espais tenen, en tota la seva extensió, unes característiques que ofereixen als menuts multitud d’objectius per treballar i integrar i, a més, quan poden assolir-los disposen de recursos útils per a la seva vida quotidiana:

– Els espais del terra: el terra plasma la seguretat i la confiança. Quan els nins exploren l’espai inferior (rodolar, arrossegar-se, gatejar…) el que fan és prendre consciència de tota la limitació corporal, pels quatre costats, sense oblidar ni els costats ni la part posterior del cos (esquena). D’aquesta manera integren la seva magnitud real, el pes, els punts de suport durant els desplaçaments, la força de les extremitats i el poder de la segmentació corporal. Quan són lactants, el seu enregistrament bàsic és l’horitzontalitat, però com a unitat; per tant, el fet que arribin a gaudir de l’anomenada segmentació corporal quan són més grans no és més que una mostra de tot el que han anat aconseguint mitjançant el moviment en aquest pla del terra. Així, quan integren aquests moments de joc, connecten, inevitablement, amb tot l’aprenentage que feren d’infantons i rescaten els beneficis dels esforços fets. És un saber adquirit.

– Els espais mitjans: quan els nins passen del pla horitzontal a la quadrupèdia (gateig), primer, i a la bipedestació, (marxa drets), més tard, el seu enfocament essencial es modifica. La visió dels espais canvia molt i dona altres perspectives desconegudes pels nins, que necessiten tornar a explorar per tenir coneixement del nou entorn que els envolta. Aquí, comencen a treballar-se les qualitats de les alçades en el pla mitjà: els equilibris, les marxes rítmiques i els bots com a noves maneres de desplaçar-se. Amb tots s’assoleixen capacitats personals de manera espontània: l’equilibri és un procés intern que es manifesta des de la capacitat de sosteniment corporal. En la recerca del desequilibri, quan juguen, els infants adquireixen competències internes per saber com reequilibrar-se, també en el món emocional i mental. Són estructures que empraran en el dia a dia de manera automatitzada. Els diferents ritmes que es poden donar en les marxes concedeixen recórrer el mateix espai en menys temps i requereixen una bona gestió de l’equilibri, ja explicat abans. Els bots són l’ínici de l’exploració dels espais superiors i proporcionen poder explorar espais dels quals, d’una altra manera, no seria possible gaudir. Aquí hi intervenen, també, l’equilibri i la confiança apresa, des dels plans mitjà i inferior. Com veis, tot arriba partint d’un fil conductor explorat abans.

– Els espais superiors: aquesta dimensió és la que més costa que els nins explorin, moltes vegades per les pors dels pares o grans que els cuiden. Idò, si bé és cert que hi ha d’haver una cura per proporcionar un joc segur, també ho és que investigar aquests espais superiors regala sensacions incomparables que omplen els nins de plaer. L’adrenalina que decarreguen quan proven sort i ho intenten passa per diverses etapes: la por relativa, l’angoixa que va descendint i el conqueriment que atribueix quan l’alçada s’ha aconseguit. Aquest fet sempre mostra les capacitats i les limitacions pròpies, fins on puc arribar i què no em puc permetre, almenys en el moment present. Integrar les dues vessants, límits i capacitats, ajuda els infants a entendre la diversitat entre iguals, augmenta la consciència que tots gaudeixen d’unes qualitats diferents a les dels altres, de la mateixa manera que aprenen a entendre i respectar les limitacions alienes.

No esperem més per deixar experimentar els espais als nostres petits!

Sandra Santana és psicomotricista de Salut i Moviment

stats