Jugar al carrer està mal vist

BanyolesPotser tu vas tenir la sort de poder jugar, sense que un adult et vigilés, amb la teva colla d’amics al carrer. Una sort de la qual ja no gaudeixen els infants d’ara, perquè, com a societat, hem acceptat que sigui així. El pedagog Francesco Tonucci, un dels nostres grans referents, afirma que la infantesa actual ha perdut qualitat en relació amb la dels seus pares quant a joc i autonomia.

Quan han de sortir sols?

A partir dels 7 anys els infants poden anar sols a jugar al parc o a la plaça propera de casa, ja que és un espai on trobaran altres infants i adults als qui poden demanar ajuda si necessiten res. Evidentment, la confiança per deixar que surtin sols s’assoleix a poc a poc i a còpia de petites experiències com anar a buscar el pa.

Per què els acompanyem a tot arreu?

És un peix que es mossega la cua: d'una banda, els veiem immadurs o poc responsables i, de l'altra, també ens preocupa que ens jutgin si veuen el nostre fill jugant al carrer, però, si no ho fa, no pot adquirir les habilitats que necessita per preparar-se per a la vida.

Em costa deixar-lo sol.

Una situació que passa habitualment, és que tenim com a única referència el seu comportament quan ens tenen al costat, però tots els infants són molt més responsables i es cuiden més bé si estan sols, és una qüestió de fer-se càrrec d’un mateix. Oi que no és igual conduir sol per arribar a un destí que anar acompanyat d’algú que ens va dient per on hem d’anar?

¿El carrer és segur per als infants?

Sí, no vivim en un país amb conflictes socials que pugui representar un perill; evidentment hi ha riscos, però segur que són més assumibles que el d’estar davant de pantalles o tancats en un pis, allunyats de la realitat. D’altra banda, si abans no els hem deixat espai per ser autònoms, no podem pretendre que ho siguin de cop als 12 anys. És injust per part nostra jutjar adolescents que han tingut una infantesa pobra d’experiències de la qual només nosaltres hem estat responsables, la comunitat adulta.

Conclusió

Si volem infants jugant i ocupant els carrers ens hem de posar d'acord tots plegats: la classe política, evidentment, però també el dependent de la fruiteria, la conductora del bus i les famílies. I en comptes de criticar i veure’ls amb mals ulls, ens hem d’ocupar de protegir-los amb un espai segur i llavors, podrem somriure i emocionar-nos davant d’un grup d’infants jugant sols al carrer. Com diu Tonucci, una ciutat o un poble preparat i adaptat per a les persones més vulnerables, que són els infants i els avis, és una ciutat millor per a tothom.