El Joan i el Martí, els bessons de 12 anys seguidors de Bernie Sanders que llegeixen Jordi Amat i escolten Fats Waller

BarcelonaLa mitjana del grup ronda els 65 anys. Estan escoltant atentament, en semicercle, la Sara, que els explica detalls del quadre Paisatge de Sant Just. "Era amic de Joan Salvat-Papasseit?" La veu arriba de primera fila. "Es va ficar a les joventuts nacionalistes, oi?" La resta es mira i intercanvia somriures que es mouen entre la sorpresa i la tendresa. I és que les preguntes les formulen dos nens, pràcticament calcats, que, trencant els tòpics que s'aboquen sobre la seva generació, es mostren encuriosits per cada cosa que se'ls explica i que pregunten i repregunten, demostrant coneixements sorprenents tant d'història de l'art com d'història de Catalunya. Són el Joan i el Martí, dos germans bessons de només 12 anys que aquest any han llegit, entre d'altres, El fill del xofer, de Jordi Amat, i el llibre Bernie Sanders. Sus principales ideas para Estados Unidos.

Quedo amb ells un matí de dissabte a la Fundació Vila Casas perquè s'han apuntat a la visita guiada de l'exposició Francesc Domingo. De Sant Just a São Paulo. M'han advertit abans d'arribar que fan moltes preguntes, però dono per fet que no poden ser gaire difícils. "Ets periodista, no?", em diuen només presentar-nos. "Què et sembla el que està fent Bukele al Salvador?" Em quedo parada. "És que ens agrada la geopolítica i busquem algú que ens ho expliqui". El seu pare ho ha sentit, s'acosta ràpidament i en veu baixa i to carinyós els diu: "Ara no, primer l'exposició i després ja parlareu".

La política

"L'últim llibre que m'ha demanat el Joan és un sobre Indalecio Prieto", diu l'Àlex, el pare. Explica que va sentir com en parlaven a la ràdio, i que li ha interessat perquè explica el paper que va tenir el líder del Partit Socialista en la conformació de la Segona República. Dona les gràcies a Todo Colección, "un lloc web màgic on pots trobar quasi de tot". "Indalecio Prieto?", li pregunto diverses vegades. "Sí, sí, soc conscient que no és habitual", bromeja. Però és que als dos, el Joan i el Martí, els interessa molt la política.

"No hauríeu d'estar llegint El zoo d'en Pitus?", els pregunto a ells. I ràpidament diuen que no els agrada el gènere de fantasia, i que "hi ha lectures que no tenen edat, tenen a veure amb el que a tu t'interessa". I a ells els interessa entendre el món. Per això aquest any han escollit Els ultres són aquí, de Xavier Rius; Convergència, de Núria Orriols, i també els han agradat molt El fill del xofer i el llibre sobre Bernie Sanders. El Joan fins i tot ha llegit un llibre de Warren Buffett sobre estats financers i capitalisme, i el Martí L'última conversa, el llibre que relata la trobada a Queralbs entre Jordi Pujol i Ko Tazawa.

"I això us ve dels pares?". No, responen, i de fet han acordat no parlar de política durant l'hora de sopar. "Esclar, és que preguntem tant que al final es poden cansar. I per això hem de dosificar", explica el Joan. Amb qui més en parlen, expliquen, és amb els avis. "El nostre avi sap moltes coses de Sud-amèrica –diu el Joan–, i a mi m'interessa molt el que passa a l'Argentina amb Milei, també seguir el que està fent Lula de Silva al Brasil, que potser s'està equivocant amb algunes coses... i m'agrada molt l'expresident de l'Uruguai, José Mujica". "I a tots dos ens agrada molt un altre polític americà –afegeix el Martí–, que és el Bernie Sanders. És que és l'únic que veiem mínimament d'esquerres, tant demòcrates com republicans semblen de dretes". Citen amb naturalitat noms com Franklin Delano Roosevelt, John Quincy Adams i William Howard Taft. Els repregunto per aquest últim: "És el que va entre Theodore Roosevelt i Thomas Woodrow Wilson".

"I de polítics locals, us n'interessa algun?", pregunto. "El meu top u és Jordi Pujol. És una persona molt il·lustre, un tros d'història viva de Catalunya", diu el Joan.

Llibres i xarxes

La majoria d'enquestes sobre consum de mitjans no pregunten pels diaris que llegeixen els nens de 12 anys. Aquest grup, simplement, no forma part de la pregunta. Però ells consumeixen informació, a través de la ràdio i també de la premsa escrita. "Llegim l'ARA a la tauleta –explica el Martí–, i el que més m'agrada són els articles del Xavier Bosch". "A mi també m'agrada el Ramoneda", diu el Joan.

Llegeixen a la tauleta perquè no tenen mòbil amb internet. "Gairebé tots els companys de classe ja tenen mòbil, nosaltres no en tenim i ho portem bé. La majoria de vegades que agafem la tauleta és per jugar a escacs", afirmen. "De què et serveix penjar una foto a les xarxes? No ho trobo important", diu el Joan. Però són conscients de tot el que hi passa. Citen noms de fatxatubers, i lamenten que "utilitzin els immigrants com a culpables de tots els malestars". El Martí lamenta les fake news: "Potser els meus amics no s'ho creuen a la primera o a la segona, però si al final ho senten moltes vegades poden pensar que és veritat".

"I en parleu, de política, amb els amics? Els interessen les mateixes coses que a vosaltres?" Diuen que amb la majoria no en parlen, però el Joan fa una diagnosi clara. "Saps què passa? Que hi ha un estereotip social. I si els teus gustos no són jugar a futbol, doncs ets un friqui. Nosaltres tenim algun amic que també és una mica friqui, però el que has de fer és acceptar-ho. Si tu acceptes que ets friqui, no t'importarà".

Periodista i advocat

"Jo vull ser jurista, advocat. M'agradaria dedicar-me a la política, però com que no és una professió prefereixo tenir una carrera i un despatx. I dedicar-me també a la política", diu el Joan. "Jo vull ser periodista –continua el Martí–, m'encantaria ser corresponsal, o també fer un programa com el Superesports". L'esport li agrada més veure'l que practicar-lo. "Fèiem bàsquet, però tampoc érem gaire bons. Fem música, escacs... altres coses". Què us agrada de música? "El Fats Waller, pianista dels anys 30 dels Estats Units, la Carmen Valenzuela, que fa boleros i així.... I també els Estopa. I el Lluís Llach". Una barreja eclèctica.

El Martí i el Joan han començat l'institut tot just aquest any. Els pregunto als pares si no els preocupa que es puguin avorrir a classe. "De moment no és així", diu la Irene, la seva mare, que és psicòloga. I la veritat és que parlen de l'institut, l'Arnau Cadell de Valldoreix, amb entusiasme. "Ens encanta geografia i història", afirmen. "I el Joan i jo ara som delegats–explica el Martí–, i cada mes fem un ple dels delegats i tenim les reunions de tutoria on parlem dels problemes interns de la classe. Està molt bé".

I els professors no se sorprenen d'algunes coses? Els admeto que jo sí. Somriuen i diuen que alguna vegada sí que els han preguntat: "Però com pot ser que sapigueu això?" I reconeixen que sovint farien més preguntes a classe, però que es tallen perquè són conscients que hi ha més alumnes a l'aula, i que el professor ha de poder-se explicar. "Ells fan moltes preguntes, sí, i nosaltres hem tingut la paciència d'intentar respondre-les totes", diu la Irene. No ha de ser sempre fàcil.

"I com porteu el fet de ser bessons?", els pregunto per acabar. "A mi m'encanta –diu el Joan–. Abans he mirat un vídeo d'escacs que m'ha agradat, i l'hi he passat, i després el comentem. Amb un bessó mai estàs sol". Somric, apaguem la càmera i, quan ens estem a punt d'acomiadar, el Martí es gira i diu: "Una cosa, el finançament singular arribarà o no?"