Joan Lluís Bozzo: “Els xicots de les meves germanes em van fer de germans”

Joan Lluís Bozzo (Barcelona 1953) és actor i director de teatre i televisió, membre de Dagoll Dagom. La companyia celebra els 50 anys i s’acomiada amb una nova reposició del musical Mar i cel, al Teatre Victòria.

Va néixer al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer Sant Joaquim. “Un barri on no hi havia de res, però sí molts teatres. Era molt diferent, encara passava el carro de les escombraries amb cavall, al carrer de casa no hi havia gairebé cap cotxe aparcat. Quan el meu pare va portar el primer 600 que vam tenir i el va aparcar just davant de casa els veïns des del balcó aplaudien. Era una societat molt ingènua, molt reprimida, econòmicament molt feble. Érem una classe mitjana molt feta pols”.

Va estudiar als Escolapis de Balmes. “Tenia problemes de rebel·lia perquè exigia els meus drets en una època en què això no es duia gaire”. I després de classe? “Anava als Lluïsos de Gràcia, que llavors era com un centre moral on es feia excursionisme, xerrades, teatre... I jo em vaig apuntar a teatre. De petit vaig fer algun paper als Pastorets”.

I què volies ser de gran? “Enginyer químic. La meva mare deia que sí, perquè trobaràs un medicament per curar-me els mals de cap, perquè patia unes migranyes terribles. Als 14 anys vaig començar a pensar que el teatre m’interessava de debò”.

De petit els musicals no li agradaven. “Les pel·lícules estaven doblades al castellà, però els trossos musicals no i era una sensació molt desagradable i em molestava. Aquest canvi de llengua i de timbre de veu era molt còmic”.

A què es dedicaven els pares? “La meva mare s’estava a casa cuidant la família, tot i que havia volgut estudiar farmàcia, però el seu primer curs va coincidir amb l’inici de la guerra. I després de la guerra, els avis eren antifranquistes i, per tant, van tenir dificultats. El meu pare, que abans de la guerra treballava al Banco Hispano Colonial, després de la guerra el van acomiadar perquè per tenir aquests llocs de treball s’havia de certificar que havies lluitat amb l’exèrcit vencedor. Li va costar tirar endavant. A casa vam passar dificultats econòmiques. Vaig néixer el 1953, el mateix any que s’eliminen les cartilles de racionament: era bastant present encara la misèria de la postguerra”.

El petit de la casa

Té tres germanes grans. “Amb una em porto 13 anys, amb l’altra 11 i amb l’altra 9. Va ser divertit, perquè sobretot quan van tenir xicot ells em van fer molt de germans, em van instruir en moltes coses i eren molt més guerrers”.

El 1971, amb 17 anys, va muntar una comuna teatral. “Era un moment en què tot es feia en comunes. És el gran any de Comediants, molts grups els imitàvem i fèiem teatre pel carrer amb tota la ingenuïtat hippie de l’època. Anàvem amb un cotxe i teníem una obra preparada. Vivíem a casa d’un amic. Això va durar un estiu. A partir d’aquí vaig trobar feina d’ajudant de direcció del Pau Garsaball al Teatre Capsa. Després vaig fer de figurant al Mort de Gana Show, de la Trinca. I vaig anar fent feinetes. Quan estudiava a la Universitat Autònoma vaig muntar una companyia i vam fer Les Troianes, d’Eurípides, que va tenir un cert ressò, vaig fer un Mar i cel sense música contractat per La Caixa per fer-lo per comarques...”

Va estudiar filologia catalana. “Els pares i els cunyats em deien: estudia filologia que tindràs contacte amb els textos clàssics. I vaig pensar que tenien raó. Però quan estudiava filologia, enmig dels estudis, vaig anar a fer la mili a Ceuta, on vaig tenir el goig de viure a la caserna la mort de Franco. I quan vaig tornar al cap de poc temps vaig fer una obra de teatre a la Villarroel que va anar bé i el 1978 em vaig integrar a Dagoll Dagom”.