Muà, muà i muà. Nens i petons, petons i nens

Com sempre, l’autor signa Òssul, però aquest cop -aquest i prou- potser hauria de canviar una lletra i escriure Òscul, que vol dir petó, i hauria de sonar qualsevol dels milers i milers de cançons dedicades al gest d’acostar els llavis a una altra persona (a la galta, a la boca, on sigui) per xuclar-la més o menys, o gens. Us parlem dels potxons, dels besos, de les besades. Dels infants o als infants.

Petonejar -besar-és “tocar suaument amb els llavis qualsevol superfície -especialment, una altra persona- fent una lleugera aspiració d’aire”, diu David Bueno, professor i investigador de genètica de la UB, especialista en neurociència i divulgador científic. El director del postgrau en educació emocional i benestar d’aquesta mateixa universitat, Rafael Bisquerra, en canvi, defineix un petó com “l’expressió d’un sentiment, que pot produir satisfacció i benestar en qui el rep i en qui el fa”. I Míriam Tirado, periodista especialitzada en maternitat i consultora de criança, en té una altra definició: “És una cosa que, si la fem de gust, ens connecta amb l’altre. El tacte, el fet d’entrar en contacte tan a prop de l’energia de l’altre, ens uneix. Quan els petons es fan des del cor, omplen qui els fa i qui els rep”.

I diu que els infantils són els més purs: “Són els millors petons del món si permetem als nens que els facin, només, quan senten les ganes de demostrar aquest afecte. Són especials, justament, perquè són espontanis; a vegades, quan menys els esperes. I són francs, molt francs”. Tirado recomana que, quan el nostre fill, nebot, net o qualsevol criatura ens negui un petó, ens posem al seu lloc: “Els adults sovint ens ho prenem tot com una cosa personal, com si ho fessin amb la mateixa intenció i coneixement que un altre adult. Ens remou perquè ens toca l’autoestima i la nostra necessitat d’agradar a l’altre. Hem de pensar que la necessitat que preval no ha de ser la nostra, sinó la de l’infant petit i vulnerable amb un cervell que encara no s’ha desenvolupat del tot”.

La ciència mostra que els petons als més menuts tenen un vessant diguem-ne immaterial i un altre de ben tangible: “Tant els que fan els nens com els que reben”, apunta David Bueno, transmeten l’estat emocional; normalment, de reforçament o confiança. I els que els fem els adults són, a més, “una manera instintiva de percebre l’estat fisiològic del seu cos, a través de les hormones i restes de productes del sistema immunitari que alliberen per la pell”. “Per això fem una lleugera aspiració d’aire, per captar-ne no només el tacte, sinó l’olor, de manera inconscient”, revela. La natura i la cultura són sàvies: sí que és cert que, de petons com a tals, només en fem els pares humans, però també ho és que tenen un origen ben atàvic: “Tots els mamífers tenen comportaments semblants, olorant o llepant les cries. El sentit i l’objectiu és exactament el mateix. Són una barreja d’instint i aprenentatge”.

ACTIVADORS D’EMOCIONS

Un petó provoca canvis visibles i d’altres que no ho són tant, començant pels cerebrals: “Tant en els nens com en els adults -explica Bueno- els petons activen les amígdales, que són els centres que generen les emocions, i els centres sensorials de tacte i d’olfacte. A més, segons la circumstància, poden activar també centres dels records i de processament emocional conscient, que és en una altra zona del cervell, a l’escorça prefrontal, etc.” Besar un fill -assegura- incrementa la seva seguretat i felicitat. “Això és crucial!”, exclama el genetista i neurocientífic de la UB, i afegeix: “Els petons transmeten suport i confiança als infants i, per tant, sempre que en respectem l’espai, incrementen la seva autoestima. I, a través de les emocions, activen els centres del plaer, la qual cosa els ajuda a madurar les xarxes neurals de recompensa”.

Tot això, si la canalla rep petons, però ¿i si no? “El fet de no rebre’n no permet madurar prou bé aquests aspectes de la personalitat, i genera persones molt més insegures d’elles mateixes, més impulsives, amb menys capacitat de gestionar les seves emocions i els sentiments de recompensa...” Els petons, literalment, curen o, si més no, prevenen la malaltia: “S’ha vist que fins i tot el sistema immunitari -i, per tant, la capacitat de defensar-se contra patògens-, i el creixement general de tot el cos, es veuen beneficiats de les mostres d’afecte; entre les quals, els petons”, remarca Bueno.

Menjar-se’ls a petons (o a mossegades)

Per què ho fem tan aviat com neixen i sempre que podem? Segons el genetista i neurocientífic David Bueno, perquè volem fer-los saber que n’estem orgullosos: “És emocional. Per mostrar-los el nostre suport i afecte quan han fet alguna cosa que valorem molt positivament, malgrat que, sovint, sigui inconscient”. El catedràtic d’orientació psicopedagògica i expert en educació emocional Rafael Bisquerra apunta: “Els bebès tenen un atractiu particular que ens provoca un impuls per ells, pel qual «ens els menjaríem a petons». És un desig de possessió plena de l’objecte (persona, bebè) que ens agrada, que estimem i que volem”. El nostre tresor. Qui més estimem. I, segurament, qui més ens estimarà mai. No ens cansem de petonejar-los ni d’amanyagar-los per gratitud, sosté la periodista especialitzada en maternitat i consultora de criança Míriam Tirado: “Perquè ens desperten el millor: un amor profund que ens connecta a la vida i al desig de viure i de veure’ls créixer, i això ens posa contents i, per dins, ens omplim d’agraïment a aquests éssers petits que ens menjaríem a petons!”

Ara bé: el fet de besar és adquirit. Cultural. Rafael Bisquerra: “No es neix sabent fer petons”. La prova: “A l’antic Egipte no hi havia petons. N’aprenem per imitació i per indicació dels adults”. L’entorn i el caràcter -diu- determinen si un infant és més o menys petoner. L’especialista en emocions remarca que, en un adult, un òscul eròtic i voluntari “és una de les experiències més potents que es poden viure”, generada per “un autèntic còctel de bioquímica emocional”. Però arribar a gaudir-ne exigirà aprenentatge: “El cervell del nen, depenent sempre de la seva edat i de les experiències prèvies, pot ser que no senti res”, apunta Bisquerra: “Fins i tot, segons qui li faci el petó, pot arribar a sentir fàstic. Per això és molt important fer petons a qui els desitja”. I, si no, no fer-n’hi: “Pot ser un abús d’un adult sobre un nen que no es pot defensar o no s’atreveix a dir: «Prou»”.

En una cosa coincideixen, sobretot, els tres entesos: obligar-los a fer, fer-nos o fer-se potxons, mai dels mais. “Cal respectar sempre la seva intimitat. Forçar-los pot acabar provocant rebuig per un acte que, precisament, hauria d’estimular emocions reconfortants”, avisa Bueno. Bisquerra hi combrega: “Un petó és una expressió espontània d’amor, però s’ha de fer amb la intenció de fer bé a l’altre, no amb la intenció d’aprofitar-se’n”. Si no és de bon grat, que no hi hagi petons: “Fer petons per força és com una humiliació. Portat a l’extrem, seria com una violació de la intimitat”.

Tirado remarca, també, la voluntarietat com a condició sine qua non: “No soc partidària d’obligar els nens petits a fer petons perquè no entenen aquestes convencions culturals i poden sentir-se molt insegurs i incòmodes”. Davant la seva timidesa, la nostra paciència: “Respectem-los la vergonya i esperem. Els podem dir que ho entenem i que, quan els passi, ja saludaran”. Ja tindran temps de practicar el petó social.

Finalment, Tirado aconsella que els pares actuïn amb coherència: “Procurem donar-los bon exemple: mostrar afecte de gust i no amb hipocresia, perquè això també els pot xocar i poden no entendre per què fem petons quan després ens girem i critiquem qui acabem de besar”. I no els obliguem, tampoc, a besar-se per demanar-se perdó. Ras i curt: “No és no”.

Petons a la boca de la canalla, ¿sí o no?

Alguns no pares no ho entenen gaire o, directament, ho rebutgen; per a molts progenitors, en canvi, és una temptació diària. Què impedeix fer-los petons a la boca? Un tabú, només? Entre nosaltres, el bes als llavis es reserva a l’amor sexual però al Japó i en alguns llocs de la Polinèsia els amants no se’n fan, i a Rússia no cal ser parella per fer-se’n: tots hem vist com atletes i polítics es morregen. Rafael Bisquerra no ho veu clar: “El més probable és que, als nens, no els agradi rebre petons a la boca, excepte si ho han après. En principi, penso que la cultura ens ha portat a reservar els petons a la boca per a una relació eròtica profunda. De la mateixa manera que fem l’amor dins una intimitat, penso que està bé reservar aquests petons per a aquesta mena d’intimitat. Però no hi ha cap norma escrita -matisa- i no voldria ser repressiu. Només expresso una opinió que pot ser discutible”.