RAQUEL FONT

Etiquetes: les que fan mal i les que ajuden

Penjar etiquetes a la canalla és perillós perquè quan els infants són conscients que el seu comportament no és el que s’espera d’ells senten que deceben a tothom. I perquè un nen que no es veu capaç de fer una cosa no la farà mai

Penjar etiquetes negatives a la canalla és perillós perquè se les poden acabar creient / GETTY Zoom

Ara és un conegut il·lustrador i dibuixant de còmic, però quan Miguel Gallardo (Lleida, 1955) era petit a l’escola duia penjada l’etiqueta d’“estrany”. Portava ulleres, no li agradaven els esports, no seguia les classes amb normalitat... A ell el que li agradava era dibuixar. Diu que la seva imaginació sempre el portava cap a altres mons perquè sentia que el que li ensenyaven eren coses absurdes.

A casa tampoc li donaven suport. El seu pare era professor de matemàtiques i el seu germà va estudiar enginyeria i creien que dibuixar servia per a ben poca cosa. Per tot això, Gallardo, que és com se’l coneix en el món de la il·lustració, va passar la infantesa sentint-se un nen fracassat, que decebia els seus pares i el seu entorn. Malgrat tot va aconseguir que el seu pare l’enviés a Barcelona i va entrar a l’Escola Massana, d’on el van acabar fent fora perquè tampoc tenia interès pel que li ensenyaven: “Ara és una escola moderna, però llavors el més semblant al còmic era la pintura a l’oli”, bromeja. Aquella etapa sí que li va servir per connectar amb altres outsiders com ell i a poc a poc es va anar fent realitat el que ell buscava des de petit.

No obstant, amb vint-i-tants anys, quan ja se’n començava a sortir com a dibuixant de còmic gràcies al seu personatge més popular i emblemàtic, Makoki, el seu pare encara li preguntava quan tindria una feina normal. Gallardo és conscient que si no hagués tingut un interès tan focalitzat en el dibuix, segurament s’hauria resignat, perquè confessa que intentava amb totes les seves forces arribar a ser el que s’esperava d’ell.

Aquest sentiment de no satisfer les expectatives és precisament el que tenen molts nanos que, pel seu comportament, no acaben d’encaixar. Segons la psicòloga de família Agnès Brossa, “quan són conscients que el seu comportament no és el que s’espera, pateixen molt perquè senten que deceben a tothom: als pares, als mestres i als amics”.

EFECTES NEGATIUS

Tant grans com petits tenim molta tendència a etiquetar les persones i a encasellar-les per definir-les, i sovint ho fem sense ni adonar-nos-en. Però ¿com condicionen les etiquetes el comportament dels infants? Agnès Brossa, que acaba de publicar 'Em dic Joan i crec que soc dolent' (Eumo Editorial), explica que “les etiquetes negatives com tonto, friqui, dolent... els perjudiquen en el seu desenvolupament integral perquè un nen que no es veu capaç de fer una cosa no la farà mai”.

"Quan són conscients que el seu comportament no és el que s’espera, pateixen molt perquè senten que deceben a tothom"

Agnès Brossa - Psicòloga de família

Perquè ens entenguem, si a un nano constantment li estem dient que és un mal estudiant, ell s’ho acabarà creient i serà molt difícil que trenqui amb aquest patró. És el que s’anomena la teoria de la indefensió apresa, de Martin Seligman. Hi ha persones, com Gallardo, que es pot dir que van fracassar a l’escola, que arriben a creure durant la resta de la seva vida que ja no serveixen per estudiar i ja ni ho intenten.

Un altre dels possibles efectes negatius d’etiquetar els infants és l’anomenat efecte Pigmalió o profecia autocomplerta, que té a veure amb com la creença que algú té sobre un aspecte concret d’una altra persona pot arribar a influir en el seu rendiment. Aquest fenomen es pot produir sobre qualsevol aspecte de la personalitat, però en l’àmbit educatiu Robert Rosenthal i Leonore Jacobson la van estudiar a finals dels anys 60 i amb un experiment van demostrar que les expectatives que s’havien generat en els professors sobre el rendiment dels seus alumnes acabaven repercutint en les qualificacions.

Les etiquetes negatives perjudiquen perquè un nen que no es veu capaç de fer una cosa no la farà mai

És cert que no només posem etiquetes negatives, però algunes etiquetes positives també tenen un efecte negatiu. Si ets el responsable o el que sempre treu excel·lents, és possible que acabis tenint una pressió insuportable per complir les exigents expectatives, i el dia que no s’hi arriba es produeix una gran sensació de fracàs, sovint inèdita, molt més complicada de gestionar.

AUTOESTIMA BAIXA

La primera damnificada de les etiquetes negatives sol ser sempre l’autoestima de l’infant. “Marrà, dolent, tossut, manaire... són etiquetes pejoratives que fan mal”, vinguin d’on vinguin, diu la psicòloga Agnès Brossa.

El Bruno té 10 anys i ha anat perdent l’autoestima. Des que va entrar a l’escola bressol que porta l’etiqueta del nen mogut i dolent, que no fa cas. “La sensació des de fora -assegura l’Esther, la seva mare-és que passa de tot, però ell en realitat pateix”.

La primera damnificada de les etiquetes negatives sol ser sempre l’autoestima de l’infant

Per mirar d’ajudar-lo, el van començar a portar amb només 5 anys a una terapeuta, però no es va veure cap evolució. A l’escola sempre l’estaven renyant i castigant i van decidir canviar d’estratègia amb una altra terapeuta, que es va focalitzar molt més en l’ensenyament de les normes que s’han de seguir per poder saber com no saltar-se-les i, per tant, evitar els càstigs. L’Esther explica que realment ha aconseguit interioritzar els límits que ell no coneixia i a poc a poc ha anat suavitzant l’etiqueta de nen dolent, que li pesa com una llosa. És una càrrega tan gran que el Bruno mai ha volgut parlar a casa del que li passa a l’escola. Són els altres nens que li expliquen a l’Esther com alguns mestres el renyen i el castiguen.

El curs passat el van diagnosticar de TDAH i això ha fet canviar algunes coses. Segons l’Esther, “fins ara era un nen dolent a l’escola i en el moment que hi ha hagut un dictamen, al centre ho han afrontat de manera diferent”. La mare reconeix que es va resistir molt a penjar-li una altra etiqueta, però que finalment ho ha preferit per ajudar-lo, sobretot ara que s’acosta el moment d’anar a l’institut. Brossa també està convençuda que amb un diagnòstic es pot atendre millor la criatura dins de l’aula: “Per poder posar unes crosses primer has de saber que hi ha una cama trencada”, i és millor fer-ho de ben petits.