Que el joc torni a les places!

“La manera d’experimentar dels més petits és a través del joc: jugant és com s’aprèn”, explica convençuda Silvia Dotti. Ella és la responsable d’ 'A la recerca del joc perdut', una activitat organitzada per l’empresa especialitzada en joc Marinva. “Avui en dia s’està estudiant què passa a les hores del pati a les escoles, i hi ha un debat sobre el monopoli que hi tenen el bàsquet i el futbol, per exemple. Hi ha escoles que ja han adaptat els patis com un espai més d’aprenentatge. Quan es consulta als nens què volen per al pati, és curiós veure com demanen llocs per amagar-se, o sorra, o aigua, o fang, o cabanes... Es necessita un espai adequat o segur, que generi interès i curiositat pel joc”, explica Dotti. Però el pati de l’escola no hauria de ser l’únic espai pensat per fomentar el joc: les places de la ciutat també eren espais tradicionalment ocupats pel joc tradicional, tot i que sembla que actualment no és així.

Amb la voluntat de posar-hi remei, i per tal de retrobar i recuperar els jocs populars i tradicionals a les places, ara fa 24 anys (el curs 1994-95) es va engegar 'A la recerca del joc perdut'. Una iniciativa que s’ha celebrat ininterrompudament des d’aleshores i que el maig d’aquest any, com a colofó final, va aplegar més de 5.000 nens de P5 en vuit grans convocatòries celebrades en quatre places de Barcelona. “És un programa que vol donar suport als mestres d’educació física i, sobretot, a tot el que es fa a les escoles des del punt de vista de treball corporal. La primera forma d’activitat física, en els nens més petits, és el joc. I des de fa molt de temps tenim clar que en ciutats com Barcelona s’ha deixat de jugar a les places i s’està perdent el joc tradicional. L’origen de l’activitat va ser aquest”, explica Haidé Garriga, coordinadora de 'L’escola fa esport a la ciutat', el programa municipal impulsat per l’Ajuntament de Barcelona en què s’inclou aquesta activitat.

DE L’AULA A LA PLAÇA

L’engranatge del joc perdut comença a rodar a l’octubre. Dani Gómez fa 12 anys que treballa de mestre especialista en educació física: actualment ho fa a l’escola Els Xiprers (Sarrià - Sant Gervasi). Fa 12 cursos que acompanya els seus alumnes a buscar el joc perdut: “Per a mi aquesta activitat és bàsica, perquè recull una sèrie de beneficis tant per a l’alumnat, com per a mi i la resta de mestres”, explilca.

A principi de curs, es fa una formació per tots els responsables de coordinar l’activitat als centres, on se’ls informa de les novetats i el més important, on juguen: “Se’ls traspasssa una tria de jocs i també se’ls explica quins es faran a la jugada final. Aquests últims se’ls demana que els juguin amb una versió concreta, mentre que la resta de repertori se’l queden com a material pedagògic per a ells. Després ells juguen a l’aula amb els seus alumnes”, explica Dotti.

Com es juga al tortell?

La meitat dels nens es col·loquen fent una rotllana, agafats amb les mans alçades: són el tortell. L’altra meitat de criatures són les cireretes, que van entrant i sortint de la rotllana tot travessant-la i sense allunyar-se’n gaire. Han d’anar passant dins i fora de la rotllana, i evitar quedar-se donant voltes per fora. Ho van fent mentre sona la música. Quan s’atura, els nens que formen part del tortell abaixen les mans, de manera que totes les cireretes que hagin quedat atrapades a dins se sumen a formar part del tortell, que no fa mes que créixer. Es repeteix l’acció fins que només queda una cirereta per ser caçada. La guanyadora.

“Al centre comparteixo els materials de la proposta amb la tutora responsable del grup de P5 i amb l’especialista de música, perquè paral·lelament al procés que jo vaig fent a les sessions de psicomotricitat i tallers, ells també ho puguin fer des del vessant més musical o també motriu. Per als infants tot plegat és més globalitzat que si només ho fes un mestre des de la seva àrea”, afegeix Gómez. “A més dels jocs que es faran a la jugada final, n’hi ha molts d’altres que són un gran recurs per als mestres, per ampliar el ventall de possibilitats que podem oferir al nostre alumnat, i per fer més variades les nostres propostes i més adequades en funció de l’objectiu que et plantegis amb cada grup”, diu.

SI UN SOMNI VOLS COMPRAR...

“L’alumnat viu la jugada final amb emoció. Formen part d’un espectacle del qual són els protagonistes i on queden encantats dels diferents personatges que van apareixent i amenitzant la dinàmica”, diu Dani Gómez. En total, en cada partida s’hi apleguen uns 650 infants. Mantenir la seva atenció és feina també de la Sílvia, que durant una estona es converteix en la mestra de cerimònies. Es posa en la pell de la Magalí, un personatge imaginari que té una capsa de somnis. Ella ens explica que fa un temps va jugar a un joc que no aconsegueix recordar, el joc perdut. Des d’aleshores el busca allà on va. Amb la seva capsa màgica, bescanvia somnis per jocs: “Si un somni vols comprar, un joc m’hauràs de donar”, repeteix. Així un seguit de personatges demanen desitjos a canvi de jocs, els jocs que la quitxalla acaba jugant a la plaça: “És preciós. Veus moltíssims nens i nenes de la mateixa edat jugant junts. És molt emocionant. Quan els nens reconeixen el joc, es tornen bojos. Com que hi han estat jugant tot el curs, és contagiós”, explica l’organitzadora. Però no tots els jocs són aptes per a aquestes grans partides que enguany han omplert la plaça Margarida Xirgu, la plaça Major de Nou Barris, el parc Diagonal Mar i el parc de la Sedeta: “Funcionen millor els que per logística permeten que puguin jugar molts nens alhora. I ens assegurem que els nens de diferents escoles es barregin. Aquest és el poder i la gràcia de la seva activitat: que tants nens que no es coneixen de res juguen junts... El joc és transversal i superpoderós”. I, de fet, aquest és el veritable joc perdut: adonar-se que és ben fàcil i divertit fer-ho plegats a la plaça.

Però perquè el joc torni a les places més enllà del mes de maig, què caldria fer? “Proporcionar espais segurs i adequats i prou atractius perquè hi juguin. Per què hi ha places on hi diu «Prohibit jugar a pilota»? Com es vol que torni el joc a les places, així? Si no prepares els espais perquè provoquin jocs, els jocs no podran tornar. Es necessita un espai adequat o segur, que generi interès o curiositat”, diu Dotti.

Vermell, groc, verd, plaf i pont

“He descobert gràcies al Joc Perdut jocs que no coneixia i que han passat a formar part del meu repertori, com el gegant, el tortell, la forma de caminar, pomes i pomeres, la cuca ronyosa, la masovera, la dansa del sabater, conillets a amagar, el pas de la puça...”, enumera Gómez. També ha descobert el joc del semàfor, que ha format part de la gran partida d’enguany. Però, com s’hi juga? Quan qui para diu que el semàfor està en vermell, tothom s’ha de quedar quiet. Si està en groc, tothom ha de caminar a poc a poc. Si està en verd, toca córrer! Si qui para diu “plaf!”, tothom s’ha d’estirar a terra, i si crida “pont”, els jugadors han de buscar una parella i fer l’arc d’un punt. Qui es faci un embolic i s’equivoqui, serà qui pararà i donarà les instruccions!