Criatures  /  Infància 29/04/2022

La determinació genètica en la criança

Com influeixen els gens en la manera de ser i en el comportament dels fills? Els experts David Bueno i Danielle Dick aporten respostes

6 min
El cervell es forma per una interacció dinàmica entre el que diuen els programes genètics i l’ambient on es forma, s’educa i creix aquella persona

Hi ha un fet biològic elemental: la genètica influeix en tots i cadascun dels aspectes del comportament humà. El llibre El código del niño (Ed. Planeta), de Danielle Dick, catedràtica de genètica molecular de la Universitat de Virgínia (EUA), ofereix una explicació clara del paper dels gens en el desenvolupament dels infants i proposa una forma més intel·ligent i eficaç de criar els fills. Perquè ser pares no és una tasca fàcil i, tot i posar-hi tot el nostre afany, les coses no surten sempre com voldríem. No hi ha una “manera adequada” de ser pares, sinó que només hi ha una “manera adequada” de ser-ho amb cada criatura. 

Dick, genetista i psicòloga del comportament, explica com els gens conformen el caràcter, la sociabilitat, la por, l'ansietat, l'addicció o la felicitat. Cada criatura té un codi genètic únic que no podem ignorar. “Soc científica i estudio la genètica i el comportament infantil, però, sobretot, soc mare. He estat a les trinxeres i van ser els meus coneixements sobre els estudis que investiguen el que realment influeix en el comportament humà el que va fer que no em tornés boja”, confessa l’autora. “Al treballar amb la disposició genètica del teu fill, podràs ajudar-lo a moure's pel món”, proposa. Aquesta especialista fa fora, d’una revolada, la idea tan estesa dels superpares. “M'havia cregut el mite que la criança, bona o dolenta, només depèn dels pares. Un miratge molt enganyós, sobretot quan el teu fill està fent les coses bé. És fàcil atribuir-se el mèrit; és fàcil creure que la meravella que és el teu fill és un fidel reflex de la teva excel·lent feina. Però, ¿i si el nen és dels que es passa la nit donant guerra?”, pregunta. 

La clau, conèixer cada singularitat

Quan els nens tenen dificultats, els pares comencen a sentir-se culpables o a preguntar-se què estan fent malament. Però, tal com demostra El código del niño, les investigacions suggereixen que la conducta dels petits no depèn tant dels pares com dels mateixos infants. Una qüestió que “ni de bon tros resta responsabilitat als adults”, matisa l’autora. La clau en l’educació, segons Dick, és saber que cada petit té la seva singularitat, conèixer-la i aconseguir que la criança no sigui un camí de frustracions, sinó d'èxits compartits. Per això, inclou qüestionaris perquè els pares puguin categoritzar el comportament dels seus fills i proporciona estratègies pràctiques i individualitzades per donar suport als seus punts forts i ajudar-los a superar els reptes. 

Tots els nens neixen amb un talent ocult als seus gens. “No hi ha un gen del comportament. Els nostres gens modelen la nostra vida de formes més complicades i indirectes”, assegura. Tal com analitza Dick, diversos estudis mostren de manera irrefutable que les predisposicions genètiques tenen un paper destacat en la conformació de la conducta del nen. És més, “la influència dels gens és més gran que la influència de la pràctica de criança”. Això no vol dir restar importància al paper dels pares i de l'entorn. 

La genetista hi reflexiona: “Després de centenars d'anys de debat naturalesa versus educació, ara sabem que és una falsa dicotomia. No és una qüestió d'una o altra, sinó de totes dues: una barreja d'influències en què tant la genètica com l'ambient repercuteixen gairebé en qualsevol comportament”. Dick adverteix: “El problema per als pares és que s'ha posat èmfasi en la part de l'equació, deixant de banda el factor natural de l'equació. Així, ens estressem fins a nivells inconcebibles, creient que el que necessitem és implicar-nos més, quan el que cal en realitat és una implicació més intel·ligent”. 

Gens i ambient

David Bueno, doctor en biologia i neuroeducador de la Universitat de Barcelona, apunta que els gens dels infants “influeixen a l’hora de modelar el cervell i, més que tenir un paper central, és important, ja que també hi intervé l’ambient”, matisa. “El cervell es forma per una interacció dinàmica, entre el que diuen els programes genètics i l’ambient on es forma, s’educa i creix aquella persona”. Per tant, conclou, “l’ambient és el que acaba de generar les connexions neuronals, que són la base del comportament”. I ho exemplifica: “Un ambient d’alta conflictivitat genera connexions neuronals lleugerament diferents que un ambient de relativa tranquil·litat, i això fa que aquelles persones siguin més impulsives per poder-se protegir, en un ambient amenaçador. Si, a més, les variants genètiques que tenen els predisposen cap a la impulsivitat, tenim un còctel perfecte per a una persona molt impulsiva”. Pel que fa a percentatges, apunta que “és difícil parlar-ne, però, en general, ronda el 40% la influència genètica i el 60% l’ambiental”. 

Les predisposicions genètiques tenen un paper destacat en la conformació de la conducta de la criatura.

Bueno, que acaba de publicar El cervell de l'adolescent (Rosa dels Vents), argumenta que, tant per a pares com educadors, “és complicat, avui en dia, conèixer la disposició genètica dels nostres fills per ajudar-los a moure’s pel món”. Hi aporta dades: “Tenim més de 20.000 gens, dels quals uns 8.000, en un moment o altre, funcionen dins del cervell i poden influir. I tots ells tenen diferents variants genètiques que donen diferents disposicions i que interactuen entre elles i l’ambient”, apunta, per passar a preguntar-se: “Saber-ho, en què ens pot beneficiar? Potser és molt millor donar a tots els fills i filles un ambient d’autoconeixement, de control i estabilitat emocional, d’aprenentatges estimulants; un ambient que els ajudi a créixer, perquè els gens no els podem canviar”. 

Bueno reconeix que la genètica impulsa els adolescents a trencar límits: “Es qüestionen tot el que han après a la infància per establir els seus propis rols, la seva posició, per quan arribin a l’edat adulta”. L’investigador recomana, amb tot, posar-ne: “L’adolescent necessita que l’adult li posi límits adequats perquè se sentin prou còmodes en aquest marc de comportament, però hem de saber que en trencaran alguns. Ser massa restrictius i punitius no afavoreix el desenvolupament del seu cervell, i ser completament tolerants, tampoc. Cal trobar el compromís just”, aconsella. La genètica de l’adolescència “fa que s’endarrereixi un parell d’hores –de mitjana– el ritme circadiari, que és el que permet que anem a dormir i al matí ens despertem espontàniament". "Això topa amb els horaris que fan a l’institut. Per tant –recomana–, a primeres hores del matí no els podem exigir grans esforços cognitius perquè el seu cervell encara està endormiscat”, alerta. 

L’experta nord-americana hi coincideix. “Els nostres fills es distingeixen per les seves fortaleses i debilitats naturals. Ser conscient d'allò amb què és més probable que gaudeixi el teu fill, del que és el seu fort i del que li podria suposar un repte o un risc pot ajudar-te a esbrinar on has d'esforçar-te, quines estratègies de criança podrien ser les més efectives i quines podrien ser contraproduents”, argumenta Danielle Dick. 

Les tres E

La investigadora diu que “treballant la disposició genètica dels nens els podem ajudar a moure's pel món” i es pot fer a partir d’exercicis pràctics del seu llibre. “Els pares poden promoure o refrenar la disposició dels fills, mentre que l’ambient pot canviar l’expressió del seu genotip”, destaca. “Els nostres gens i els nostres entorns es relacionen entre si. I resulta que el genotip i l'ambient s'entremesclen de totes les formes possibles”, detalla. El codi del nen se centra en tres trets fonamentals influïts per la genètica que sorgeixen, una vegada i una altra, en centenars d'estudis que examinen les tendències conductuals en nadons i petits. Es tracta “de les tres E o tres grans dimensions”, qualificades així per l'autora per facilitar la comprensió dels pares. Aquests tres factors prediuen la conducta en l'adolescència i l'adultesa, de manera que observar amb deteniment i entendre on se situa la criatura és part de la tasca com a pares. Són l'extraversió (Ex), l'emocionalitat (Em) i l'esforç controlat (Ef). L'extraversió en els infants es relaciona amb la tendència natural cap a l'afecte positiu, el nivell d'activitat i la conducta exploratòria; l'emocionalitat fa referència a la tendència infantil natural cap a l'angoixa, la por i la frustració, mentre que l'esforç controlat fa referència a la manera com els nens poden regular les seves emocions i conducta. 

Emocionalitat alta i càstigs

L’experta en genètica i autora del llibre El código del niño (Ed. Planeta), Danielle Dick, detalla que “als nens d’emocionalitat alta se’ls qualifica de desafiadors, manipuladors, donats a cridar l’atenció, consentits o malcriats”. “Als pares amb fills amb aquesta emocionalitat se'ls jutja pels esclats emocionals dels nens. Se'ls considera massa permissius i poc disciplinats. […] Per què ens afanyem a retreure als pares el comportament dels fills?”, reflexiona. Tot i això, els nens amb un nivell elevat d'emocionalitat “són incapaços de gestionar l'angoixa, de manera que els intents normals d'aplicar conseqüències quan es porten malament –tal com explica l'autora– no fan sinó augmentar-la”. “Al contrari del que se sol creure, a aquests infants se'ls apliquen més càstigs i menys conseqüències. Si sembla que aquest pare és permissiu amb el mal comportament del seu fill en públic, probablement es deu al fet que ha après que aplicar conseqüències només empitjorarà el seu comportament, i està intentant estalviar una escena a tots els que l’envolten”, relata l’autora.

A més, adverteix, les tendències històriques cap a la disciplina severa estan tan arrelades que “un acostament més blanc ens pot resultar aliè o massa tou”. "Això és el que mostren les investigacions: el càstig no funciona", afirma. Per a l’experta, “l'alternativa per castigar el mal comportament és promoure el bon comportament. De fet, és molt més senzill fomentar la bona conducta que desfer-se de la dolenta”. A més, una estratègia eficaç és premiar la bona conducta. “Les recompenses han de ser entusiastes, específiques, immediates i coherents. Centra't en un nombre reduït de comportaments i premia cada petit pas en la bona direcció”, recomana. 

Compra aquests llibres
stats