¿Amb 12 anys és possible tenir parella?

Hipersexuada. És una paraula complicada, amb un prefix que indica excés, i que apareix per entendre per què hi ha nois i noies que a 1r d’ESO diuen que tenen parella. I que quan ho han d’explicar per a una entrevista en un mitjà de comunicació no ho accepten. Sovint perquè no ho saben ni els mateixos pares, afirmen, malgrat que els tutors i els companys de classe de l’institut sí que n’estan ben al cas, matisen. El cas és que segons relata la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que es basa en un estudi de la Lliga Espanyola de l’Educació, “un 24% dels joves van tenir la primera parella amb només 12 anys, i prop d’un terç van tenir la primera relació sexual als 15 anys”. A part d’aquesta dada, la UOC també cita un estudi de l’Unicef que assegura que “un 11% de nens-joves, d’entre 9 i 16 anys, han tingut una cita a cegues per internet”.

“Vivim en una societat hipersexuada”, assegura Anna Ramis, assessora de centres escolars i d’ampes, i amb aquesta percepció es podria entendre que hi hagi alumnes que a 1r o a 2n d’ESO tinguin parella. Malgrat això, “en el ple sentit de l’expressió, tal com l’entenem entre els adults, no és possible, perquè tenen una edat en què no poden establir una relació emocional i sexual que suposi un compromís”, sosté Ramis.

La nostra és una societat hipersexuada

Segons la pedagoga Anna Ramis

• La publicitat, les sèries (fins i tot les suposadament infantils) i els videoclips conviden els joves a vestir-se, moure’s i relacionar-se amb una hipermanifestació sexual. A més, sovint és amb una sexualització masclista.
• Aquesta manifestació relaciona una vida satisfactòria de la joventut amb relacions d’èxit sexual entre les persones, en què el gaudi és immediat i el cost emocional és gairebé és zero.

A partir d’aquí, Ramis detalla què podria voler dir tenir parella per als nois i noies que cursen els primers anys de l’ESO. “¿Vol dir que m’agrada algú? ¿Que a aquesta persona l’hi puc manifestar i, fins i tot, puc ser correspost? ¿Que quedem per trobar-nos junts? ¿Que comencem a descobrir l’afecte, l’estima i l’atracció? Si és així, llavors podria ser una entrada a les relacions respectuosa, curosa i constructiva”, opina Ramis.

L’assessora d’escoles marca una diferència entre els nens i les nenes de 1r d’ESO, perquè “hi ha grans diferències evolutives”. És així, “perquè hi ha nenes que són adolescents, mentre que la majoria de nens són encara molt nens”, sosté. En qualsevol cas, “no estan preparats”, continua sostenint Ramis, però sí que són les edats perquè les famílies en comencin a parlar, “per donar-los altres missatges que els facin ser lliures i no es vegin arrossegats pels tòpics”. I, al mateix temps, “són les edats perquè les famílies els orientin emocionalment i sexualment”.

AMB ULLS D’ADULT

Per la seva banda, el pedagog Enric Prats sosté que “fer servir el terme parella”. En canvi, “a la pubertat, aquests conceptes estan en construcció i, per tant, no estan capacitats per aplicar-hi el mateix grau de repercussió i responsabilitat que els adults”.

I què han de fer els pares quan el fill de 12 anys diu que té parella?

Segons la psicòloga i professora col·laboradora dels estudis de psicologia de la UOC Sílvia Sumell.

• Poseu límits a casa. Tenir parella o estar enamorat no vol dir que el fill és gran i pot fer el que cregui. Les feines escolars i de casa s’han de fer com sempre.
• Eviteu parlar malament de la parella. Cal evitar frases del tipus “Aquest noi o aquesta noia no fa per a tu”, encara que no ens agradi la parella del fill. I cal fer-ho perquè pot provocar que s’allunyin dels pares.
• No ho prohibiu. “Les imposicions i prohibicions generen un efecte rebot contrari i això pot allunyar els fills dels pares”, afirma Sumell.

Des de la perspectiva dels pares, “el que més els preocupa són les conseqüències negatives que pot comportar que els fills tinguin relacions amoroses”, diu Prats. “Pensen en la tristesa o depressió pel fracàs amorós o, més enllà, embarassos o malalties per relacions sexuals de risc”, diu el pedagog. Per tant, a l’hora de donar consells, el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) creu que, primer, “cal observar de quina naturalesa és el vincle que es dona en aquestes relacions”. Poden ser per repetir esquemes d’adults, o bé per descobrir noves experiències, o és un vincle tancat en si mateix, que elimina altres relacions.

El segon consell és observar quin impacte té en tercers, i també en la família. “Si el fill ho viu amb preocupació o amb naturalitat, i també si per culpa d’això es deixen de fer altres activitats”. Sigui com sigui, Enric Prats és del parer que, en cas que hi hagi una relació, malgrat l’edat primerenca “pot ser una molt bona font d’aprenentatge i, per tant, com en tot espai d’aprenentatge tindrà canals formals per canalitzar la mirada adulta per acompanyar i ajudar el fill”. Esclar que “també hi haurà altres canals d’aprenentatge, informals, que s’escaparan del control adult, però, fins a cert punt, que se n’escapin també és sa”, reflexiona Prats.

Seguint aquest fil, la psicòloga Estefania Carreño opina que si el context en què neix la relació és a l’institut, “mentre tot passi allà serà normal i adequat per la seva edat”. Ara bé, si el que volen és exercir de parella fora de les aules, la situació es complica: “Llavors l’objectiu és fer d’adults. I just aquí és on pot sortir de mare”, diu Carreño.

PROHIBIR, NO; GUIAR I ACOMPANYAR, SÍ

Per als progenitors, aquesta situació serà un joc d’equilibris. “Sota cap concepte els podem prohibir tenir parella, però sí que els hem de contenir i guiar perquè no se’ls escapi de les mans”, continua explicant Estefania Carreño. La realitat és que “els adolescents tenen molta informació i llibertat que, per la seva edat, no saben gestionar de manera adequada”. Per tant, “els pares no han de fer-hi intromissions, però sí que no els han de perdre de vista, i ho poden aprofitar per guiar-los al voltant de les relacions sexuals i emocionals i, sobretot, ajudar-los a entendre el significat del respecte”, conclou.

‘No em deixis mai’, una novel·la de relacions entre adolescents

La novel·la 'No em deixis mai', de Kazuo Ishiguro, premi Nobel de literatura 2017, és un retrat fictici de les relacions entre adolescents, concretament en un internat anglès als anys 80 i 90. “La trama planteja la pregunta sobre què passa quan eliminem el pes moral d’un possible embaràs en una relació entre adolescents, perquè els joves de la novel·la no poden fecundar”, explica el pedagog Enric Prats. És una bona eina de treball que Prats fa servir tant amb els alumnes de magisteri com amb els del màster d’educació en valors i ciutadania. “Els alumnes que volen convertir-se en mestres sempre queden impactats”, afirma. Al llibre Aprendre de lletres, el professor recomana aquesta lectura per entendre les dificultats d’educar en un temps de posthumanismes.