Tribuna Oberta
Gemma Vilanova

Pandèmia i autisme

Conviure amb un infant amb autisme en temps de coronavirus

La pandèmia ha alterat moltes rutines i això és un problema per als infants amb autisme / GETTY Zoom

"Posa’t bé la mascareta, Josep". Ell se la recol·loca amb cura sobre el nas. Em mira i noto que em somriu. Ho intueixo pel gest que fan els seus ulls aclucant-se breument. Ha acceptat aquest ritual sense gaires queixes. Ni li agrada, ni l’entén, però sap que això és el que espero d’ell i vol complaure’m.

Tampoc no entén que abans d’entrar a l’escola calgui entomar el tret invisible del termòmetre, fregar-se les mans amb un gel enganxifós i ruixar la sola bruta de les sabates. Abans no calia... Abans de què? Deu pensar... Ja té 13 anys. L’experiència li diu que les coses que no l’incomoden gaire és millor fer-les sense discutir. D’aquesta manera els equilibris es mantenen i els que l’envoltem no ens posem nerviosos i, sobretot, el deixem en pau.

Potser hi ha algú que pensa que tenir un trastorn autista fa més senzill viure en temps de pandèmia, per allò de la distància social i el tòpic que són persones que els agrada estar soles, però jo que conec bé el meu fill us puc dir que no és així, que tampoc en aquest cas la seva condició és un avantatge. Pensem en les rutines. Pera a ell són molt importants, però no en el sentit que la gent creu. En Josep no necessita fer sempre el mateix, de fet, és una persona molt curiosa. Li agraden les novetats i aquell pessigolleig que sentim a l’estómac quan ens enfrontem a alguna cosa atractivament desconeguda. Tanmateix, el que li produeix una angoixa enorme són els petits canvis en rutines que coneix i que li agraden.

El seu món s’ensorra si la seqüència d’esdeveniments no succeeix exactament com ell espera. Gaudeix d’anticipar dins el seu cap l’ordre en què esdevindran les coses i una alteració en aquest ordre fa trontollar el fràgil equilibri en el qual viu. Per això, la nova normalitat el desestabilitza més que la anormalitat dels temps més durs de la pandèmia, quan vam haver de substituir les nostres rutines per unes altres de completament noves. Haver recuperat les nostres activitats d’abans, però amb limitacions, és més dur per a ell que no pas no poder-les fer en absolut. El fet de poder anar a l’escola, però no a la piscina, o anar-hi però eliminar el sopar posterior amb els avis... Quin daltabaix per a en Josep!

Pensem-hi i admirem-lo. Admirem totes aquelles persones que no poden entendre el que passa i que s’han d’adaptar a les noves circumstàncies a pèl, sense poder racionalitzar la situació. Ens hem aturat prou a pensar en elles? Fer-ho, encara que només sigui durant els escassos 2 minuts que es triga a llegir aquest article, també és incloure-les.

Gemma Vilanova és autora del llibre '1 fill inesperat i 1 sofà. La vida amb en #josepvalent' (Símbol Editors)