La ira o l’enuig són uns sentiments molt forts, que desencadenen i generen molta energia. Tot i això, no duren molta estona. Escoltar els senyals del cos per identificar-los i respirar és de gran ajuda per mantenir-se en calma. Per afrontar i resoldre conflictes l’Escola de Salut Sant Joan de Déu recomana fer-los saber que es necessita més valor i més coratge per allunyar-se d’una baralla que per enfrontar-s’hi amb les mans, ensenyar-los que les baralles no resolen problemes sinó que en creen de nous i que evitar una baralla quan estan enfadats és realment guanyar la partida.
GironaQuan dos infants s’enfaden i discuteixen, el que desitgen els adults és que la trifulga acabi com més aviat millor. Per aturar-ho, però, no tot s’hi val. Durant els conflictes sorgits de forma espontània, en funció del moment en què s’intervé i de la cullerada que hi posa l’adult, l’explosió d’emocions pot derivar cap a un desenllaç ben diferent de l'esperat. El com es fa –i, sobretot, des de quina mirada– és la clau. Si l’adult es posiciona, farà una versió dels fets que no satisfarà una de les parts i, si etiqueta un d’ells com la víctima –a qui li donarà la raó–, l’altre es convertirà en l’agressor. A partir d’aquí, ni calma ni final: la tensió augmenta i el malestar està servit.
Per què actua l’adult? Roger Aranda, psicòleg infantil i juvenil, explica que la incomoditat que sentim els adults davant del conflicte és el que ens porta a actuar. “Quan som adults, els conflictes no són tan recurrents com en la infància, i això ens fa viure’ls a desgrat i evitar-los. També ens costa tenir paciència per veure cap a on deriva l’embolic”. “És la nova filosofia dels pares helicòpter i ultraintervencionistes: en lloc de posar la confiança en les habilitats de l’infant, intervenim al moment i les hi anul·lem amb un missatge implícit que diu «No sabràs sortir-te’n sol». Ells, en canvi, ja tenen les seves pròpies capacitats resolutives, però són diferents de les nostres perquè estan en desenvolupament”, indica Aranda. Una impulsivitat, doncs, que plana per restablir la pau i que no sempre és bona consellera. Així ho assegura Sònia Kliass, psicòloga i especialista en desenvolupament infantil de 0 a 7 anys. Segons ella, el millor és “observar i donar temps” als infants. És a dir, “observar si poden solucionar-ho a la seva manera”. “És important confiar que tenen recursos, sempre que en tinguin, esclar. Si l’adult intervé massa ràpid, a més, no haurà tingut temps de comprendre el que ha passat realment, i això –admet Kliass– pot provocar que els infants tinguin una experiència injusta de la intervenció de l’adult”. Ara bé, si “clarament els manquen recursos” o “si un dels dos infants està patint”, aleshores "sí que l’adult ha d’actuar sempre". "I, per descomptat, quan es produeix una agressió física o verbal", diu.
Ni jutjat, ni dramatitzar, ni moralitzar
La pedagoga i assessora especialitzada en pedagogia de base Pikler-Loczy, Romina Perez Toldi, insisteix que és important que l’adult, des del coneixement dels infants i l’observació de la situació, s’asseguri que la criatura té recursos per gestionar la trifulga. “Deixar que els infants resolguin qualsevol conflicte per si mateixos quan no tenen les eines pot ser un error. Ens sembla que si intervenim ho empitjorarem, quan l’important és des de quin lloc ho fem. No fer res també és una forma d’intervenció. Així que hem de decidir quina és la més adient: si mantenim la distància, ens apropem, en parlem o fem un gest?”, es pregunta. Segons ella, hi ha tres premisses a tenir en compte: l’adult no ha de jutjar, no ha de dramatitzar ni tampoc moralitzar. “Si fem això, afegim més problema del que hi havia. La prioritat és generar benestar en totes les parts, acollir i ajudar a parlar-ne, i que els infants aprenguin estratègies i recursos personals per gestionar situacions difícils”, adverteix.
Ni víctima ni agressor
Veure un infant com la víctima i un altre com l'agressor és una greu equivocació, segons els experts. El motiu és senzill. L’explica Kliass: “Fent això no ajudo ni l'un ni l’altre. Perquè a l’infant a qui veig com a víctima el desapodero, li mostro falta de confiança en els seus propis recursos. I, si m’enfado amb l’agressor, el deixo sol i, en aquest cas, sense recursos. En canvi, si la intervenció té una actitud neutral, tots dos poden fer un aprenentatge d’aquella situació: un aprèn a escoltar, l’altre a gestionar la frustració...”, detalla Kliass, que ressalta que “l’actitud empàtica per part de l’adult ajuda a rebaixar el nivell de tensió emocional”. D’alguna manera, l’adult ha de “validar el que senten els infants”. En realitat, “les emocions no són mai dolentes”, destaca Kliass. En aquest sentit, Aranda afegeix que "les emocions tenen una funció". "Si les anul·lem, l’infant les bloquejarà, entenent que no són útils. I si tallo de soca-rel la ira d’un infant, buscarà altres estratègies per mostrar el seu malestar. Es pot victimitzar, pot somatitzar...", explica.
Retirar les criatures
Tot i que el repertori d’emocions és ben variat tant en criatures com en adults, els infants es veuen més fàcilment desbordats per les emocions. Aranda concreta que és perquè "el seu sistema límbic és més intens que el nostre i la part més freda i racional encara està desenvolupant-se". "Les emocions segresten més fàcilment el llenguatge, el pensament i la capacitat reflexiva dels infants", afirma. Per això els especialistes recomanen que davant d’un conflicte, en què la intensitat emocional es dispara, és bo separar les criatures en el moment de tensió i allunyar-los per portar-los cap a un diàleg més tranquil. “És una manera de dir-li: connecta amb els meus ulls, recupera la serenor i la raó. El conflicte forma part de la vida però la retirada ens permet gestionar-lo des de la regulació emocional. A vegades no cal ni trobar els perquès ni el què ha passat, només cal acompanyar-los a recuperar l’equilibri”, recalca aquest psicòleg. Calmar-se per reprendre de nou un diàleg i una escolta, que, en el cas dels més petits, es recomana fer de seguida i no demorar la resolució perquè “ells tenen el concepte de temps i memòria més limitat que els adults”, precisa Anna Gay, especialista en educació emocional i orientació familiar. Tot i això, parar l’orella no sempre vol dir escoltar. Gay proposa que per tenir la certesa que s’escolten mútuament el millor és preguntar què ha dit l’altre infant. “Sovint passa que el que està callat no està escoltant sinó que està pensant què respondrà. Si l’escoltava repetirà què ha dit. Si no, començarà a justificar-se”, assegura.
Moltes de les estratègies per ajudar els infants a gestionar els moments de conflicte són, de fet, les mateixes que en adults. Fins i tot, a l'hora d’aconseguir acords. La mediadora Marta Bernabeu afirma que “el conflicte es produeix, sovint, per una emoció desbordada que cal gestionar i identificar” i que la millor solució en un procés de mediació en infants (i en adults també) és que siguin les mateixes parts les que trobin una resolució satisfactòria per als dos. “Quan la solució surt de tu et quedes més satisfet que si ve imposada per algú altre i és més fàcil que perduri en el temps. En tot acord, això sí, sempre es perd alguna cosa”, puntualitza Bernabeu, que considera també que l’acostament ha de produir-se després d’un diàleg i un cop l’emoció hagi baixat d’intensitat. “Quan l’emoció està en auge és més difícil parlar i arribar a una entesa”, assenyala Bernabeu, que afegeix que una bona estratègia per evitar futurs conflictes és preguntar "què farien diferent la pròxima vegada quan comenci a donar-se una situació similar". "Si la solució la dona el nen, a més, serà més fàcil que la porti a terme i la mantingui", afirma.