LAURA PINYOL

L’atenció als menors desemparats. Teixir una xarxa d’oportunitats

A Catalunya hi ha 15.700 infants amb alguna mesura de protecció. 8.800 estan tutelats i viuen en centres residencials o en acolliment familiar. Una realitat complexa que se sustenta en el sistema de protecció de la infància i l’adolescència

A Catalunya hi ha 8.800 menors tutelats / GETTY Zoom

Parlar d’infants o adolescents desemparats és, socialment, com desfer un nus. La realitat emana de situacions difícils d’explicar i encara més difícils de comprendre que fan sovint incomprensible que segons quines circumstàncies puguin tenir lloc a la nostra societat. Potser el que primer que caldria advertir és que les condicions que condueixen a una desempara són interclassistes i interculturals. Per fer un símil que també ha costat desenes d’anys d’integrar a la nostra concepció social, seria com quan parlem de violència masclista: és transversal.

L’altre gran mur és la incomprensió. La societat no està preparada per descriure amb exactitud què vol dir que un infant ha sigut víctima d’abusos sexuals, ha patit maltractaments físics o psicològics greus o que ha viscut en situacions d’abandonament. Més enllà de la categorització de causes és complex abordar aquestes realitats, sovint invisibles. I per què? En gran mesura, perquè l’adult tendeix a protegir l’adult. També perquè algunes d’aquestes realitats són tan doloroses que resulten inconcebibles. I es converteixen en un tabú.

Tanmateix, aquesta és la quotidianitat amb què conviuen milers de professionals que fan aquests primers abordatges. Poden ser mestres, metges o tècnics dels serveis socials. Però són, sobretot, els educadors socials, una professió vocacional molt més estigmatitzada que no pas posada en valor, els que fan funcionar aquesta immensa maquinària de suport, protecció i transformació per oferir noves oportunitats als infants i, també, quan és possible, a les seves famílies.

De què parlem quan parlem d’un infant o adolescent desemparat? Es considera que hi ha desempara quan falten les persones a qui correspon per llei exercir les funcions de guarda, quan estan impossibilitades per exercir-les o quan les exerceixen amb perill greu per al menor; quan s’aprecia incompliment o un exercici inadequat dels deures de protecció o fallen els elements bàsics per al seu desenvolupament integral, o quan l’infant o l’adolescent presenta signes de maltractaments físics o psíquics, d’abusos sexuals o d’explotació.

La llei 14/2010 del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, determina que “l’interès superior de l’infant o l’adolescent constitueix el principi bàsic”, una declaració que coincideix amb l’aprovació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant (1989) que en el seu article tercer estableix: “La consideració principal ha de ser l’interès primordial de l’infant”. Catalunya ja va ser pionera a l’estat espanyol d’aprovar l’any 1985 la llei que regulava la protecció als infants desemparats o en situacions de risc. L’actual llei recollia les mesures legislatives del Parlament i expressava de manera explícita el reconeixement dels drets dels infants i adolescents i el de les seves oportunitats per desenvolupar-se com a ciutadans.

GUARDA PROTECTORA I TUTELA

Quan es detecten algunes d’aquestes circumstàncies, la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) posa en marxa una declaració de situació de desemparament i els infants i adolescents queden en tutela i guarda protectora de les institucions. Però, ¿què és la tutela? És l’autoritat per tenir cura d’un infant i adolescent, i la guarda és l’obligació de vetllar per ell, tenir-lo en companyia, alimentar-lo, educar-lo i procurar-li una formació integral. Aquestes responsabilitats recauen sobre el pare i la mare, titulars de la potestat, i quan no pot ser així recau en altres persones tutores. Però quan un infant és declarat desemparat, l’assumpció automàtica d’aquestes funcions és de la DGAIA. La tutela no s’assumeix de manera directa en tots els casos. Si el desemparament és causat per una força major de caràcter transitori, per exemple una mare de família monoparental que ha de viatjar al seu país d’origen i no pot endur-se el seu fill, es comunica i es queda aquí, l’entitat pública només assumeix la guarda en aquest interval, però la tutela segueix sent de la mare.

Les mesures de protecció prioritzen, tal com estableix la llei, l’interès del menor

Les mesures de protecció prioritzen, tal com estableix la llei, l’interès del menor. “Són temporals i, en la mesura del possible, tenen com a finalitat el retorn de l’infant amb les seves famílies”, assegura Georgina Oliva, directora general de la DGAIA, que cada mes elabora un informe de xifres exhaustives sobre la situació de la infància a risc al nostre país. Segons dades del departament, doncs, a Catalunya hi ha 15.700 infants amb alguna mesura de protecció o un expedient obert pels equips d’atenció. D’aquests, 8.800 són tutelats, un 50% viu en centres residencials i l’altre 50% en famílies d’acollida, de les quals la majoria (un 64%) ho fan en família extensa i la resta en família aliena.

CADA CAS ÉS UN MÓN PARTICULAR

Tal com dèiem a l’inici del reportatge, una de les dificultats és posar el focus sobre aquesta realitat sense infringir el dret a la intimitat de cadascun dels infants. Tot i així, Oliva és partidària de poder concretar situacions de molta duresa i crueltat “de manera anònima” per saber identificar el mal i denunciar-lo: “Ens sobresalta quan hi ha una notícia d’un nadó mort en un contenidor, però ignorem que potser hi ha nens abandonats, aïllats, ignorats, apartats de les seves famílies per part de les mateixes famílies, poc estimulats o gens estimats”. És un deure del conjunt de la societat que la infància estigui protegida. “El sistema som tots, quan intervenen les mesures de protecció és que ha fallat abans part del sistema”, assegura.

Els infants i adolescents desemparats porten motxilles d’experiències vitals traumàtiques causades pels adults i l’entorn familiar que havia de protegir-los: abusos sexuals reiterats per part de pares, oncles, avis, amb consciència sovint per part de la mare, que no es pot sobreposar a aquest abús per coercions prèvies. Evidentment és un cercle molt similar al de la violència masclista, quan es normalitzen situacions no ordinàries. “Que una mare pugui arribar a interioritzar que el seu pare viola la seva filla és inconcebible”, posa d’exemple Oliva, perquè “hi ha maldats que són inconcebibles”. Com és inconcebible imaginar que hi ha infants que poden arribar a urgències amb cremades de cigarreta als braços, o amb fractures que no es corresponen a les explicacions que donen els seus pares o ells mateixos. Com també hi ha criatures que se’ls tanca durant hores en una habitació i potser es detecta quan un pediatre diagnostica falta de vitamina D. O d’altres que viuen en llars insalubres o sols, durant setmanes, fins que algun veí ho denuncia.

Els infants i adolescents desemparats porten motxilles d’experiències vitals traumàtiques causades pels adults i l’entorn familiar que havia de protegir-los

En aquests casos, les mesures de protecció que passen per la retirada dels menors i l’acolliment en un centre són tramitades amb caràcter d’urgència, però en la majoria dels casos segueixen un protocol exhaustiu on intervenen molts professionals i un seguiment pautat abans no s’opta per una retirada. De fet, d’aquells 17.000 infants de què parlàvem al començament, molts estan en processos previs a la retirada de les custòdies.

UN BANC D’OPORTUNITATS

Entre les modalitats d’acolliment hi ha els centres d’acollida, els centres residencials d’acció educativa (CRAE), els centres residencials d’educació intensiva (CREI), les cases d’infants o els centres de primera acollida, pensats per fer front als menors migrats sense referents familiars. L’objectiu d’un CRAE és “ser una casa transitòria”, explica Montse Torredeflot, educadora social, directora de la Fundación Nazareth. L’imaginari popular potser encara convida a evocar centres internats com els d’abans, però avui “la realitat és una altra”, afirma Oliva. De fet, hi ha més d’una norantena de centres gestionats per fundacions o entitats privades sense ànim de lucre, moltes de les quals s’apleguen sota la Fedaia (Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència), com la Fundación Nazareth a Barcelona o la Fundació Busquets a Terrassa. En aquestes entitats, els CRAE són pisos grans amb deu infants, amb els respectius educadors i tots els serveis a dins: menjador, cuina, sala de jocs, habitacions dobles. “Som un banc d’oportunitats, aquesta és la nostra obligació”, explica Torredeflot. “Aquí acollim en situacions d’emergència: el primer és que l’infant porti una vida al més semblant possible a la d’un infant de la seva edat, no la que tenia en el seu entorn familiar. Que guanyi confiança”.

“Som un banc d’oportunitats, aquesta és la nostra obligació”

Montse Torredeflot - directora Fundación Nazareth

“La retirada sempre és l’últim recurs”, afirma amb contundència Oliva. En alguns casos, les retirades serveixen perquè les famílies es deixin ajudar, a través de programes de suport d’educació parental o recuperació de vincles “sempre que sigui possible”, recorda Torredeflot, perquè no podem oblidar mai quins han sigut els precedents. I posa exemples per evidenciar que els CRAE acaben sent un “factor estabilitzador per a l’infant o els joves” que potser ha sigut víctima d’esclavatge sexual, violència indiscriminada entre els progenitors, violència directa, problemes de drogodependència dels pares, retorns d’adopcions internacionals fallides... “Aquests són casos reals”. Però també cal reivindicar “les històries d’èxit: famílies que han recuperat el vincle entre el treball del centre i els equips d’EAIA, una jove que l’any passat va acabar un màster, o una noia que després d’haver sigut víctima de maltractaments té tres fills i és una bona mare i que, si bé és cert que té dependència dels serveis socials, ha interioritzat que el maltractament és una línia vermella”. La nostra consecució és guanyar “petits esglaons i donar aquestes oportunitats, que cadascú les pugui aprofitar”.

ACOMPANYAR

Mariona Cabana, educadora social de la Fundació Busquets, advoca per uns CRAE que siguin “de curta durada, quan es necessita un acompanyament”, o si són “de llarga durada, per educar en una alternativa, dins la relativa normalitat”. Ara és la responsable dels pisos protegits per a joves d’entre 18 i 21 anys, una etapa en què s’està treballant intensament per seguir donant-los suport un cop són adults.

Gia Rahman és un dels portaveus de la Unió d’Extutelats de Catalunya, que agrupa una trentena de joves que volen “millorar la qualitat de joves extutelats per viure amb plena integració i amb les mateixes oportunitats i igualtats de drets i deures que la resta”. Gia va viure bona part de la seva infància i adolescència en centres i la valora “positivament” per sentir-se “acollit i protegit per professionals”. Reconeix, però, que els problemes es generen quan surten d’aquestes mesures de protecció. Per això, moltes entitats compten també amb pisos assistits per ajudar a planificar la vida adulta, que massa sovint han d’afrontar de manera prematura”. Sigui com sigui, aquesta teranyina teixida col·lectivament treballa per cicatritzar ferides i projectar esperances de futur.